Avui, una cançó m’ha desenterrat un record. No acostum a escriure gaire de vivències personals. M’hi manca traça. Si més no n’assumiré el risc. A la ràdio, no sé l’emissora, sonava el “Cant de la senyera”, la coneguda composició de Lluís Millet a partir d’un poema de Joan Maragall. L’he sentida un munt de vegades però fins avui no m’havia portat temps enrere fins a un dissabte de, crec, l’any 1976.
A Maó, es celebrà en aquelles dates –l’Arias Navarro al cap d’un govern que destil•lava franquisme per tots els porus- un sopar-homenatge al gran filòleg ciutadellenc Francesc de Borja Moll. La capella parroquial del meu poble, Alaior, hi actuava com una mena d’entreteniment musical. A les taules s’hi mesclaven els capitosts menorquins de la dictadura amb militants de totes les formacions polítiques progressistes encara il•legalitzades. Un escenari que només és concebible en aquells dies on l’esquerra maldava trobar el seu lloc al sol i la dreta franquista intentava fer gests d’una pretesa obertura. Això sí sempre “dentro de un orden”.
Record, llavors, a la Capella Parroquial entonant, en lloc dels cants folklòrics i costumistes que s’esperaven, el “Va pensiero” del Nabucco de Verdi. Veig cares sorpreses, altres indiferents…al cap i a la fi la lletra del cor d’esclaus que clama per la seva llibertat és en italià.
Poc després però tot comença. La Capella arranca amb “El Cant de la Senyera”. Els sectors progressistes, Borja Moll inclòs, són dempeus aixecant la copa. Asseguts hi resten els malabaristes del feixisme que, amb profunda irritació, veuen com el sopar s’està convertint en un acte de reafirmació democràtica i nacional.
“Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!…”

No em torna al cap com va acabar la nit. Els records tenen això, són plens de llacunes i inexactituds, però així és aquest record meu malgrat m’hagi fet un embolic. Una remembrança que se’m fon a la ment amb les manifestacions per la democràcia que ompliren les festes de Gràcia, amb les conseqüents càrregues policials, i amb el festival celebrat al parc del Freginal on les cançons sud-americanes, cantades per grups amateurs de l’illa, encengueren espurnes, i focs, de rebel•lia…

 Però també sé, malauradament, que allò que vaig sentir aquell vespre, mentre escoltava per primera vegada “El Cant de la Senyera”, poc té que veure amb la realitat que ara vivim.

“Oh bandera catalana!,
nostre cor t’és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel”.
Somnis traïts potser. Enyor d’allò que fou possible i no aconseguirem fer realitat. Un bri d’esperança al pensar que per qualque motiu em retornen aquests records. Han passat molts anys però encara no ha sortit dels nostres  llavis la paraula maleïda: rendició.

• Un poc de tot
• 2 comentaris