Feia anys que no llegia cap poema d’Esenin. Només recordava allò de “morir en aquesta vida no és nou, però tampoc és nou el viure”, un fragment del seu poema de comiat abans de suïcidar-se. Sabia del seu matrimoni amb la ballarina Isadora Duncan, del seu suport a la revolució bolxevic i també del seu desencís. Poca cosa més.
Gairebé per casualitat, va caure a les meves mans el seu poema “Confessions d’un vividor”, al qual pertany el fragment que avui he decidit incloure al bloc. Em sent identificat amb aquest crit d’amor a la pròpia terra, amor que no es pot destriar dels records de la infantesa.
No sóc, ni fer-hi prop, cap expert en literatura, per tant simplement–sense més paraules- us deix aquí el poema.

“Estim la meva terra.
L’estim amb bogeria!.
Encara que sobre ell hi caigui tota la tristor i la floridura dels salzes.
Gaudeixo amb els musells immunds dels porcs
I amb les estridents notes dels gripaus enmig del silenci nocturn.
Estic malalt dels records d’infància,
Somnio amb la boira i amb la humitat dels capvespres d’abril,
quan el nostre auró es posà a la gatzoneta.
Per escalfar-se els ossos amb la foguera del crepuscle.
Grimpant de branca en branca,
Quants ous no vaig robar dels nius de les cornelles!
Seguirà sent el mateix d’abans, amb la seva copa verda?
Tindrà encara tan dura l’escorça?”

• Un poc de tot
• Sense comentaris