L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, al seu article 33, estableix textualment:

“1. És competència de les Illes Balears la creació i l’organització d’un cos de policia propi en el marc de la legislació estatal.En els mateixos termes, correspon a la Comunitat Autònoma el comandament de la policia de les Illes Balears que durà a terme les seves funcions sota la dependència directa de les institucions de les Illes Balears.
2. Les funcions de la policia de les Illes Balears es fixen a la seva llei de creació d’acord amb la legislació estatal”

Malgrat, tal i com es pot llegir, els partits d’obediència espanyola van trufar l’article de cauteles i referències a la legislació estatal, no és menys cert que amb la darrere reforma estatutària s’obre la possibilitat de que les Illes Balears comptin amb un cos propi de policia.

Som ben conscient, intent no fer volar coloms, que la posada en marxa d’aquesta policia de les Illes Balears no és un assumpte senzill, que calen estudis econòmics, que serà necessària una difícil negociació amb Madrid, que la tramitació legislativa serà dura i complexa…

Precisament per això, i així ho hem fet saber als socis del pacte de govern, considerem necessari que, com abans millor, es porti el Parlament l’avantprojecte de creació d’aquesta policia. Possiblement, malgrat s’aprovi la llei, el funcionament efectiu del nou cos policial s’haurà d’ajornar en el temps, possiblement no tindrem des d’un primer moment els recursos necessaris per la seva aplicació, possiblement haurem de vèncer moltes resistències del govern de l’Estat…

Així i tot, considerem que el debat de la llei ens donarà l’oportunitat de definir el model de policia que volem, les funcions i les característiques, els àmbits d’actuació i les tasques a realitzar.

Des del nostre grup parlamentari, Bloc i PSM-Verds, som ambiciosos al respecte. Volem una Policia de les Illes Balears que, passa a passa, vagi substituint íntegrament en el nostre territori a la policia nacional i a la guàrdia civil, assumint-ne totes les funcions que ara per ara aquests cóssos policials estatals porten a terme. Això és el nostre model, és gairebé segur que no coincidirà amb el d’altres forces polítiques. Sigui com sigui, només des del debat i la negociació podrem confrontar les diferents positures, i per això cal una llei sobre la que pronunciar-nos. Cal llavors, ja, una llei de creació de la Policia de les Illes Balears.

• Actualitat
• 2 comentaris

Arran de la darrera reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, un des aspectes que més han destacat tots els estudiosos del tema és l’important avanç que han experimentat els Consells Insulars respecte al text anterior. Se’ls hi atorga la consideració d’òrgans autonòmics –al mateix nivell que el Parlament de les Illes Balears, el Govern i la Presidència del Govern, es recull un llistat de competències que es els hi són pròpies i se’ls hi reconeix la capacitat reglamentària.
Són, tot això, fites que al seu moment varem celebrar i ens enorgulleix que, en bona part, fossin aportacions del PSM-Entesa Nacionalista.

Però, malauradament, si aquesta és la lletra, és molt distinta la música que l’acompanya.
A hores d’ara romanen encallats els traspassos de les competències que segons l’Estatut són pròpies dels Consells, la capacitat reglamentària que han d’exercir els Consells Insulars és veu sovint vulnerada…i per si tot això no bastés tampoc avança satisfactòriament la obligada revisió del sistema de finançament.

No dubt, no vull dubtar, de la voluntat política final del Govern de les Illes Balears –al qual donam suport- de solucionar el problema i posar fi als constants entrebancs que, un rere l’altre, van sorgint. Si més no crec que ha arribat l’hora d’exigir celeritat, de reclamar resultats. Som ben conscients que el mecanisme per fer efectius els traspassos- mecanisme al que la nostra formació s’oposà- és excessivament complex i de difícil executòria, però això no pot ser excusa per l’acompliment del mandat estatutari.

Com a representant d’un partit nacionalista, menorquinista i que creu fermament en la concepció dels Consells Insulars com a veritables governs de cada illa, us puc assegurar que he fet, faig i faré tot el possible perquè aquesta situació d’estancament no es perllongui gaire més en el temps. Cal que totes els partits polítics, i les pròpies institucions reflexionin al respecte i siguin capaces de portar a terme les directius necessàries perquè, a la fi, lletra i música coincideixin. De no ser així haurem perdut una ocasió única, haurem decebut les nostres pròpies expectatives i no podrem enfrontar el futur amb una arquitectura institucional sòlida, raonable i ajustada a la legalitat fixada a l’Estatut.
D’això, ni jo ni les forces polítiques que represent (PSM-Verds), en volem ser còmplices. En definitiva, cal avançar.

• Actualitat
• 2 comentaris

Ahir a la nit, navegant per la xarxa, em vaig trobar un article de fa anys de Jordi Corominas i Julian, escriptor i fotògraf, publicat a la secció Contributi dei visitatori de les “Pagine Corsare”, una web italiana. Parlava de Pasolini, un cineasta i escriptor que des dels anys setanta sempre he admirat.
Em va cridar l’atenció la temàtic de l’article. La relació de Pier Paolo Pasolini amb la llengua catalana. M’ha assemblat interessant reproduir-lo aquí, si més no per difondre un aspecte de Pasolini  que jo desconeixia (encara que possiblement no sigui cap novetat pels entesos).

Pier Paolo Pasolini i la  defensa
de la llengua catalana
de Jordi Colominas Julián

A finals d’octubre de 1922 Benito Mussolini assolí el poder al regne d’Itàlia després de la famosa marxa sobre Roma. Un any més tard, setembre de 1923,  Miguel Primo de Rivera feia el penúltim pronunciamento triomfal de la història d’Espanya. Ambdues dictadures destacaren en l’àmbit lingüístic per una forta defensa, característica fonamental de tot règim totalitari, de les llengües majoritàries, fet que a Itàlia afectà als dialectes i a l’Estat Espanyol a les llengües nacionals, sent el cas més paradigmàtic el del català i la repressió fallida que feu el pare del fundador de la Falange .
 L’any 1923 Italo Svevo rebia, ja a la seva tardor vital, el reconeixement de públic i crítica amb la novel•la La Coscienza di Zeno; el cas de l’escriptor triestí és excepcional al escriure en italià en una Trieste que durant gran part de la seva vida fou austríaca. Aquest cas, sense que l’amic de Joyce fos feixista, de ben segur plauria al nou règim.
Un any abans, moment històric bàsic per entendre l’Itàlia contemporània, naixia a Bolònia Pier Paolo Pasolini . L’home del que en aquest any 2005 es compleixen trenta anys de la seva tràgica mort fou l’iniciador, amb tan sols vint anys, de la tendència que ressuscitaria del pou de tenebres feixistes els dialectes, realitat encara vigent al país transalpí; la feina en aquest sentit del que hom considera com l’intel•lectual total del segle XX italià no només es limità als dialectes del seu país, sinó que el seu afany filològic, tenia una brama folla per les llengües romàniques, anà més enllà i arribà fins a la nostra llengua, que aleshores vivia un dels seus pitjors moments amb l’inici de llarga nit franquista.
La relació de Pier Paolo Pasolini amb el món dialectal friulà és una de les tantes sorpreses de la vida del poeta. Res feia intuir que un home com ell, amb una formació cultural totalment italiana, decidís emprendre el camí de fer reviure un dialecte que mai havia estudiat . El futur director de cinema era un gran autodidacta i amb tant sols dinou anys- ja establert al poble de Casarsa della delizia, on passarà els millors anys de la seva existència - escriu els seus primers versos en friulà, versos que inicien una llarga producció lírica : Fontana di aga dal me paìs / A no è aga pì fres’cia che tal me paìs / Fontana di rustic amòur .
L’any 1942 les poesies criden l’atenció del crític i filòleg, aleshores professor a Friburg, Gianfranco Contini ( Domodossola 1912- Domodossola 1990), qui escriu la primera ressenya coneguda d’una obra de Pasolini. Comença d’aquesta manera un contacte entre els dos homes que més tard permetrà al poeta posar-se en contacte amb Carles Cardó ( Valls 1884- Barcelona 1958),  qui li farà conèixer les pàgines més belles de la nostra lírica. Però no avancem esdeveniments.
El següent punt del nostre recorregut és d’aquells que capgiren qualsevol vida humana. Pasolini, malgrat passés la majoria del seu temps a Casarsa, continuava inscrit a la Universitat de Bolònia i volia doctorar-se en Història de l’Art. Aquest somni es trencà en un primer moment el 25 de juliol de 1943, quan caigué el règim feixista, i definitivament el 8 de setembre del mateix any amb el desembarcament americà a Sicília i l’entrada dels alemanys a Itàlia. A l’octubre, Pasolini, preocupat per la manca d’educació que la guerra comportava pels nois de Casarsa, crea la Scuola privata di San Giovanni, on ensenyarà, junt amb altres amics, vàries matèries, sobretot llengua italiana; és durant aquells cursos als menuts quan Pasolini comença a perfilar la seva teoria del friulà com a llengua, igual a l’italià, al francès o al català .
Les iniciatives del jove intel•lectual eren admirables. Al no rebre el permís ministerial per a legalitzar la seva escola no desistí i en creà una de nova a Casarsa a finals de gener de 1944, a més d’altres activitats que a nivell literari es concretaren el 18 de febrer de 1945 amb la fundació, junt amb gran part dels seus alumnes , de l’Academiuta di Lenga Furlana , des d’on volgueren fer del friulà occidental  una llengua poètica: per portar a terme els seus propòsits crearen la revista Stroligut , precedent directe del Quaderno romanzo n. 3 del juny de 1947, publicació que trenca amb els anys daurats de l’Academiuta i que ens mostra un Pasolini més madur, ambiciós  i amb les idees més clares, sobretot pel que fa a les seves concepcions polítiques, defensa de l’autonomia del Friuli, i literàries.
És en aquest número del Quaderno romanzo on trobem el parer de l’autor d’Accattone sobre la nostra llengua i literatura.
Carles Cardó  s’exilià, ajudat per la Generalitat, a Itàlia l’any 1936 i després es traslladà a Friburg, on defensà la postura del Cardenal Vidal i Barraquer d’arribar a una solució negociada per acabar amb la Guerra Civil Espanyola; a la ciutat helvètica conegué a Gianfranco Contini, qui el posarà en contacte amb Pier Paolo Pasolini, qui li demanà una selecció amb el bo i millor de la poesia catalana de tots els temps, Fiore di poeti catalani, que finalment inclogué versos de Joan Rois de Corella( Balada), Jacint Verdaguer(Espines), Miquel Costa i Llobera ( Cala Gentil), Joan Alcover( Col•loqui), Joan Maragall (Haide), Josep Carner( Les set fulles vermelles) ,Carles Riba(Estanca), Miquel Bertrán i Oriola( Pasqua en revolució) i Carles Cardó amb el salm dels pecadors.
Pasolini mostrà especial predilecció per l’obra de Bertrán I Oriola i en una poesia de 1948 usà els seus versos  com a cita abans d’una poesia en friulà titulada Fiesta.
A part de la selecció, el que més destaca d’aquesta monografia sobre la literatura catalana és el comentari de dues pàgines que complementa el recull poètic. En elles parla de diferents aspectes de l’evolució lingüística i literària de la nostra llengua. Comenta que el català, escindit del provençal al llarg del segle XIII, fou durant tres segles la llengua de la Corona d’Aragó, per després caure víctima de l’hegemonia castellana; aquí el poeta fa un elogi del poble català, al que defineix com a fort i conscient en la defensa per impedir la desaparició de la llengua, de la que valora a nivell literari la influència que rep dels autors italians- estableix relacions literàries de maiore a minore entre Sant Francesc i Ramón Llull, Bernat Metge i Bocaccio, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March com a deixebles de Petrarca-, a més de destacar el fet que la primera traducció coneguda de la Divina Comèdia fou obra d’Andreu Febrer.
Quan parla del català contemporani, a partir de Bonaventura Carles Aribau, Pasolini tornà a lloar l’esperit català i deixà intuir que la nostra llengua i la seva evolució són el model que hauria de seguir el friulà per a consolidar-se. Ho creiem pels elogis constants que fa de la versatilitat del català com a llengua no només literària, restant admirat del seu ús científic i quotidià , sense oblidar la nova eclosió poètica que per ell té sis rostres ben visibles: Teodor Llorente, Jacint Verdaguer, Joaquim Costa i Llobera, Joan Alcover, Àngel Guimerà i Joan Maragall. Cal destacar que Pasolini posa de relleu el fet que tots aquests literats abarquen territoris que no es limiten al Principat.
L’autor de Petrolio  conclou el seu text parlant del nou ostracisme al que s’ha vist sotmesa la llengua arrel de la victòria franquista, i es mostra convençut que una llengua foragitada com la nostra tornarà a alçar el vol “ il giorno in cui il sole della liberta splenderà di nuovo su questa lingua, erede del provenzale, che fu la seconda in importanza- dopo l’italiana- nel Medio Evo e che oggi”, tornant a ressaltar la seva importància que traspassa el mer àmbit català- “è parlata in Spagna, in Francia e in Italia da non meno di sei milioni di persone”-.
Pasolini continuà durant tota la seva vida sent un defensor de les llengües minoritàries  i trist és pensar que no pogué veure  complert el seu vaticini pel que fa al català. La irracionalitat i la nit s’aliaren per fer-lo desaparèixer poc temps abans, el 2 de novembre de 1975, 18 dies abans que la desaparició de Francisco Franco fes possible que la llum tornés a brillar amb força plena per un poble definitivament alliberat de les cadenes que no el deixaven parlar amb la joia que tot ésser humà mereix per viure i expressar-se.

• Un poc de tot
• Sense comentaris