Dimecres, 4 de Novembre. Compareixença a comissió parlamentària del Conseller d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, Sr. Bartomeu Llinàs.
Arran d’una pregunta formulada des del Grup Parlamentari Bloc i PSM-Verds, el Sr. Llinàs afirmà textualment segons recull el Diari de Sessions:

“…tenc una entrevista preparada a Menorca per agilitar i potenciar com més aviat millor les transferències de cultura al Consell Insular de Menorca, i ho farem a Menorca perquè, com en moltes altres vegades, en moltes altres situacions, ens agradi o no ens agradi Menorca sempre va un parells de passes endavant a la resta de les illes, inclosa Mallorca…”

Quan el conseller parla de transferència en matèria de cultura pens que només es pot referir al traspàs al Consell Insular de la gestió del Museu de Menorca, l’Arxiu Històric i la Biblioteca Pública de Maó. Traspàs que, per cert, en vàries ocasions el Parlament de les Illes Balears ha instat a que es fes efectiu.
No dubt de la voluntat del Sr. Llinàs d’accelerar i portar a bon port el procés de traspàs i fins i tot m’afalaga la descripció que fa de Menorca (molt més si tenim en compte que, a Mallorca, un “parell” no significa “dos” sinó més aviat “molts”), però així i tot no està de més recordar que l’actual Estatut d’Autonomia estableix, a l’article 70.18, que les competències de cultura són pròpies dels Consells Insulars.
En conseqüència, i això és clar, la gestió cultura fa més de dos anys que ja no és competència del Govern de les Illes Balears. El traspàs per tant, per molt complex que pugui ser el procés, s’ha de fer com abans millor. Per eficàcia però també per acomplir el nostre Estatut. Així es resoldria, com també s’ha de fer en altres matèries, una situació força anòmala: un govern que segueix gestionant competències que no li pertanyen.
En conclusió, esperem que el traspàs del que resta de gestió cultural, així com de les altres matèries pendents, sigui prest una realitat. Entre altres coses perquè aquest és el compromís assolit i signat per les forces polítiques que feren possible l’actual Govern de les Illes Balears.

• Actualitat
• 1 comentari

Avui, una cançó m’ha desenterrat un record. No acostum a escriure gaire de vivències personals. M’hi manca traça. Si més no n’assumiré el risc. A la ràdio, no sé l’emissora, sonava el “Cant de la senyera”, la coneguda composició de Lluís Millet a partir d’un poema de Joan Maragall. L’he sentida un munt de vegades però fins avui no m’havia portat temps enrere fins a un dissabte de, crec, l’any 1976.
A Maó, es celebrà en aquelles dates –l’Arias Navarro al cap d’un govern que destil•lava franquisme per tots els porus- un sopar-homenatge al gran filòleg ciutadellenc Francesc de Borja Moll. La capella parroquial del meu poble, Alaior, hi actuava com una mena d’entreteniment musical. A les taules s’hi mesclaven els capitosts menorquins de la dictadura amb militants de totes les formacions polítiques progressistes encara il•legalitzades. Un escenari que només és concebible en aquells dies on l’esquerra maldava trobar el seu lloc al sol i la dreta franquista intentava fer gests d’una pretesa obertura. Això sí sempre “dentro de un orden”.
Record, llavors, a la Capella Parroquial entonant, en lloc dels cants folklòrics i costumistes que s’esperaven, el “Va pensiero” del Nabucco de Verdi. Veig cares sorpreses, altres indiferents…al cap i a la fi la lletra del cor d’esclaus que clama per la seva llibertat és en italià.
Poc després però tot comença. La Capella arranca amb “El Cant de la Senyera”. Els sectors progressistes, Borja Moll inclòs, són dempeus aixecant la copa. Asseguts hi resten els malabaristes del feixisme que, amb profunda irritació, veuen com el sopar s’està convertint en un acte de reafirmació democràtica i nacional.
“Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!…”

No em torna al cap com va acabar la nit. Els records tenen això, són plens de llacunes i inexactituds, però així és aquest record meu malgrat m’hagi fet un embolic. Una remembrança que se’m fon a la ment amb les manifestacions per la democràcia que ompliren les festes de Gràcia, amb les conseqüents càrregues policials, i amb el festival celebrat al parc del Freginal on les cançons sud-americanes, cantades per grups amateurs de l’illa, encengueren espurnes, i focs, de rebel•lia…

 Però també sé, malauradament, que allò que vaig sentir aquell vespre, mentre escoltava per primera vegada “El Cant de la Senyera”, poc té que veure amb la realitat que ara vivim.

“Oh bandera catalana!,
nostre cor t’és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel”.
Somnis traïts potser. Enyor d’allò que fou possible i no aconseguirem fer realitat. Un bri d’esperança al pensar que per qualque motiu em retornen aquests records. Han passat molts anys però encara no ha sortit dels nostres  llavis la paraula maleïda: rendició.

• Un poc de tot
• 2 comentaris

Vaig llegir, fa ben poc, una entrevista a Joan Carretero, president del partit independentista Reagrupament, al diari basc Gara.
Entre moltes altres qüestions, una pregunta em cridà l’atenció.  La periodista li demanava sense més embuts:
¿Qué política o tipo de acción se plantean en otros territorios de los Països Catalans?.
Joan Carretero contestava:
Nosotros sólo actuamos en los territorios gestionados por la Generalitat de Catalunya. No queremos hacer como otra gente que ha creado delegaciones postizas en otros territorios. Tenemos afiliados de las Illes Balears, del País Valencià y de la Catalunya Nord, pero entendemos que Reagrupament tiene que apostar por alianzas con formaciones que surjan de estos territorios.

Llegir això va ser com albirar una espurna de llum després de travessar un llarg i dificultós túnel.  A la fi, vaig pensar, des de l’esquerra nacional de Catalunya se’ns demostra un cert respecte a tots aquells que a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, durant els anys difícils, vam portar la flama de la llengua, la cultura i la identitat sense defallir.
Sempre he apostat, i així també ho ha fet el meu partit –PSM-Entesa Nacionalista de Menorca- per a la construcció nacional dels Països Catalans. Mai hem dubtat que aquest és l’horitzó, però sempre hem tengut molt clar que només des de la pròpia terra es construeix una nació, des del coneixement de la pròpia realitat, des de la força –molta o poca- de saber què és allò que la teva gent viu, pensa i estima.
Record molt bé una frase de l’escriptor Alfred Bosch, a un sopar a la fresca organitzat pel meu partit- : “No hem d’oblidar mai que Països Catalans s’escriu en plural i que només des de la pluralitat construirem els Països Catalans.”
No pretenc amb aquesta entrada criticar ERC per haver optat per muntar sucursals a les Illes en lloc de col•laborar amb el nacionalisme que hi era present.  Estava absolutament en el seu dret. Però sens dubtes després de tants anys de manca de respecte, després de tants atacs i fins i tot intents d’humiliació, que ara al Principat sorgeixi una veu independentista que parla des del seny, el respecte i la voluntat de cooperació…és un alè i una alegria.
No sé que ens reserva el futur, de fet no vull saber-ho. Això és un bloc personal i avui escric mogut per la satisfacció que m’han produït les paraules de Joan Carretero, president de Reagrupament.

• Actualitat
• 15 comentaris