Avui, 6 de desembre, dia en que es commemora l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1978, no està de més recordar que som molts els ciutadans i ciutadanes que, avui immergits dins l’Estat Espanyol, no tenim res a celebrar.
Sé que la Constitució fou fruit d’un pacte, d’una cessió de totes les formacions polítiques, d’un acord marcat per unes circumstàncies històriques molt concretes. Tot això ho reconec, com reconec també que, en certs aspectes, el text constitucional ha suposat un avanç indubtable. Fins aquí pot ser tots hi estarem d’acord. Però més enllà ja entrem en terrenys de discrepància.
Des de les formacions polítiques centralistes s’ha pretès sacralitzar la constitució, s’ha intentat presentar-la com a font de qualsevol saviesa,  salvaguarda de la pau, culminació de la història.  Tots recordem, per exemple, l’època del “patriotismo constitucional” azanarista quan la dissidència era gairebé qualificada de sacrilegi mereixedor de condemna i expulsió a les tenebres exteriors on eren les llàgrimes i el cruixir de dents. Tots també sabem que si bé els manierismes exacerbats de l’Aznar s’han diluït formalment, l’essència de la qüestió roman igual que sempre.
I és que la Constitució Espanyola és sobre tot, això, espanyola. En conseqüència no em reconec ni em sent emparat ni partícip d’un text que  no reconeix el dret a la lliure decisió del meu poble, que estableix que la meva llengua és una llengua de segona, que autoritza a l’exèrcit a actuar contra els que no combreguem amb la “indisoluble unidad de la Nación espanyola”…
Tant dóna, no ens enganem. Governin socialistes o populars només varien les formes. L’Espanya invasora i ocupant es manté ben viva i alerta. Ens cauran més o manco miques de la taula, però l’àpat no és per a nosaltres. Els pobles sotmesos hem rebut algunes almoines, algunes  concessions graciables…però no s’han trencat els lligams de ferro que ens ofeguen. La Constitució espanyola no és més que un fermall més –encoixinat si es vol- que ens manté súbdits sense la capacitat d’exercir els nostres drets com a poble.
No, no tenim res a celebrar els sis de desembre. Al contrari, les celebracions ens han de servir de ferm recordatori que en aquest marc sempre serem ciutadans de segona. El sis de desembre hauria de servir-nos per tenir ben present tot allò que cal superar, cal trencar, si volem sobreviure com a poble. Llavors, modestament, vet aquí el meu senzill crit: No a la Constitució !.

• Actualitat
• 2 comentaris