Ahir sentia, a les notícies, les declaracions del tremebund portaveu de la conferència episcopal.  Defensava que la interrupció voluntària de l’embaràs havia de ser un delicte. Una més en les ingerències d’una confessió religiosa privada en el lliure procés legislatiu fruit de la democràcia.
El mateix dia sentia com, segons es deia, el senyor Papa condemnava els abusos sexuals que durant dècades han sofert milers d’infants irlandesos en mans de capellans de l’Església Catòlica. Abusos, però, encoberts, silenciats, amagats, emparats per les jerarquies d’aquesta mateixa Església.
Sincerament, se’m regira el ventre davant tanta hipocresia. Es diuen defensors de la vida mentre són capaços d’anorrear la vida de tants infants abusant sexualment de la seva innocència. Hipòcrites. Emprant les seves pròpies paraules: sepulcres emblanquinats.
No hi vull afegir res més. Només adjuntar les paraules d’una gran cantant irlandesa, Sinead o’Connor, que, per enfrontar-se a aquesta colla de homes vestits de negre que diuen ser homes de déu, ha patit anys de boicot. Però malgrat tot no calla. Diu ben clar el que molts, jo el primer, pensem davant tanta dolentia.

“La Iglesia no ha tenido ningún problema en expresar sus opiniones cuando queríamos anticonceptivos o el divorcio “, ha dicho O’Connor. “No hay problema en criticar el El Código Da Vinci. No hay problema en criticar Naomi Campbell por usar una enjoyada cruz. (…) Sin embargo, cuando se trata de los males realizado por los pedófilos vestidos de sacerdotes, la Iglesia mantiene su silencio. Es grotesco, increíble y extraño. Ellos no quieren decir nada, pero son el mal”.

• Actualitat
• Sense comentaris