Tal dia com avui, fa trenta-dos anys, es suprimia a l’Estat Espanyol la festa infame del 18 de juliol. Es suprimia la commemoració de la victòria del feixisme sobre la democràcia.
Trenta-dos anys després és indubtable que s’ha avançat. La democràcia, amb totes les seves imperfeccions, és un fet.  S’ha bastit una estructura estatal que concedeix un cert grau d’autonomia a les nacions sotmeses a Espanya. Molts dels símbols feixistes, la majoria, s’han enretirat de carrers i places. Talment assemblaria que hem aconseguit el que volíem.
Però que la façana no ens faci oblidar el rerefons de les coses. Malgrat els avanços resten ben vives les mancances. La lliure determinació dels pobles no és reconeguda, la forma monàrquica- heretada del franquisme- no ha estat consultada a la ciutadania i en conseqüència no ha estat referendada. Molts dels vicis polítics que va generar la dictadura són ben presents en aquesta democràcia.
No pretenc qüestionar-ho tot, no pretenc erigir-me en paladí de cap causa, no és la meva intenció negar el camí que s’ha fet. Però tampoc podem, no ho trob ètic, engreixar-nos d’autosatisfacció, fer de rics Epulons felicitant-nos del “miracle” aconseguit.
Posem, llavors, nom als deutes, exposem sense por les zones ombrívoles, diguem sense embuts que el paradís és molt lluny de la terra.
El meu poble no té dret a decidir lliurement el seu destí, el meu poble veu supeditades la seva llengua i cultura a una llengua i cultura amb un status superior, la nostra ciutadania no ha pogut escollir la forma d’estat que desitja…
Pot ser fer de Pepet Grill és insuficient i desagraït, pot ser incomoda, pot ser és fins i tot inútil…tant dóna, a vegades dir la veritat és un imperatiu. Res més…per ara.

• Actualitat
• Sense comentaris