L’excel•lent actriu francesa, Simone Signoret, gran dama de l’esquerra, va titular el seu llibre de memòries “La nostàlgia ja no és el que era” (La nostalgie n’est plus ce quelle était). Avui no puc estar més d’acord amb ella. Supòs que és degut a que l’any s’acaba. Pot ser perquè ja port a sobre mig segle. Sia el que sia, avui sent al moll dels ossos que la nostàlgia ja no és el que era. No us penseu, però, ni per un moment que parl de l’enyor d’una infantesa de betlem i torró, de dinars nadalencs de brou i pollastre rostit. Res d’això. Enyorar el que s’ha tingut és quelcom gairebé obscè. Avui jo enyor allò que mai tindré, allò que la història m’ha robat, l’enyor del que no fou possible.
En aquests dies on l’èxit es mesura en dígits bancaris, on la mesura de les coses ha rebutjat el barem dels sentiments, avui enyor un passat que no és el meu.
Parlaré del meu avi, vell lluitador anarquista, combatent antifeixista, represaliat i empresonat pel franquisme, condemnat a mort i indultat in extremis, ofegat durant la resta de la seva vida pel silenci imposat pels vencedors. Parlaré del meu avi, que ja gran, no es resistia d’abominar de tots aquells que tenien per meta de la seva vida l’assoliment de diners i posició. Això és el que enyor.
Enyor la fermesa del meu avi, el seu orgull de ser un obrer, un sabater de banqueta, el seu menyspreu pels rics (“la propietat és un robatori”), la seva digna acceptació -mai resignació- d’allò que a la vida li havia tocat patir.
Sé que són altres temps. Sé que avui l’orgull proletari del meu avi seria més aviat un anacronisme. Sé que la felicitat no va poder ser mai el seu horitzó. Tot això sé, i més, però estic amarat d’enyor per allò que mai he viscut però que em crida com un clam d’honradesa, de fidelitat a unes idees, de dignitat en la desfeta.
Certament la nostàlgia ja no és el que era. Però estic content de ser capaç de sentir-la, potser em faig vell.

• Un poc de tot
• 3 comentaris