Tal dia com avui, fa trenta-dos anys, es suprimia a l’Estat Espanyol la festa infame del 18 de juliol. Es suprimia la commemoració de la victòria del feixisme sobre la democràcia.
Trenta-dos anys després és indubtable que s’ha avançat. La democràcia, amb totes les seves imperfeccions, és un fet.  S’ha bastit una estructura estatal que concedeix un cert grau d’autonomia a les nacions sotmeses a Espanya. Molts dels símbols feixistes, la majoria, s’han enretirat de carrers i places. Talment assemblaria que hem aconseguit el que volíem.
Però que la façana no ens faci oblidar el rerefons de les coses. Malgrat els avanços resten ben vives les mancances. La lliure determinació dels pobles no és reconeguda, la forma monàrquica- heretada del franquisme- no ha estat consultada a la ciutadania i en conseqüència no ha estat referendada. Molts dels vicis polítics que va generar la dictadura són ben presents en aquesta democràcia.
No pretenc qüestionar-ho tot, no pretenc erigir-me en paladí de cap causa, no és la meva intenció negar el camí que s’ha fet. Però tampoc podem, no ho trob ètic, engreixar-nos d’autosatisfacció, fer de rics Epulons felicitant-nos del “miracle” aconseguit.
Posem, llavors, nom als deutes, exposem sense por les zones ombrívoles, diguem sense embuts que el paradís és molt lluny de la terra.
El meu poble no té dret a decidir lliurement el seu destí, el meu poble veu supeditades la seva llengua i cultura a una llengua i cultura amb un status superior, la nostra ciutadania no ha pogut escollir la forma d’estat que desitja…
Pot ser fer de Pepet Grill és insuficient i desagraït, pot ser incomoda, pot ser és fins i tot inútil…tant dóna, a vegades dir la veritat és un imperatiu. Res més…per ara.

• Actualitat
• Sense comentaris

A vegades, pot ser massa sovint, la feina callada i constant no té el reconeixement que es mereixeria. Estem acostumats als focs d’artifici, als carnestoltes polítics, a l’espectacle dels grans anuncis…

El primer dia d’aquest mes de desembre, el Parlament de les Illes Balears, aprovava l’anomenada Llei de Comerç. Una llei que, si bé tingué ressò a premsa, no ha tengut la repercussió que és mereix. Per començar és una llei que –amb el parer contrari del govern d’Espanya- ha optat un model propi de comerç per a les Illes Balears, una llei que, adaptant la directiva europea, és respectuosa amb el territori i amb els drets dels consumidors a la vegada que protegeix el comerç tradicional que és fonamental per a les nostres ciutats i pobles.

Una llei que conjuga tot allò que el nacionalisme progressista ha defensat sempre: preservació del territori, defensa de les nostres costums i tradicions, respecte als drets individuals. Us assegur que en una llei així, de marcat caràcter tècnic, sumar-hi aquests trets d’indentitat no és tasca senzilla. Fer-ho amb el consens del sector, tirar-ho endavant en contra del parer del poderós ministeri d’economia estatal, seguir sense defalliments, malgrat la pressió de lobbys molts influents…és una tasca titànica.

Una feina dura, difícil que la consellera Xisca Vives, i el seu equip, ha sabut conduir a bon port. Una feina callada i constant que vull deixar reflectida a aquest bloc.

Res més, només afegir les primeres paraules, i les darreres, de la intervenció de la consellera en la defensa parlamentària de la llei:

Avui venim a presentar qualque cosa més que la Llei de comerç, avui venim a presentar un model de comerç per a les nostres illes, un model que neix gairebé del consens unànime i que ens permet adaptar-nos a la Directiva europea relativa als serveis en el mercat interior. Fa temps que treballam per dur endavant aquesta llei, però en tot moment des d’aquesta conselleria hem anunciat que el més important era aconseguir una llei de consens adaptada a les nostra realitat socioeconòmica i al mateix temps respectuosa amb el territori.

Finalment, i com a consellera d’aquest executiu, voldria traslladar una reflexió a aquesta cambra: ens trobam en una situació complexa, econòmicament desfavorable i amb situacions dramàtiques provocades per l’atur; ara tenim dues feines paral•leles: aconseguir sortir d’aquesta situació i establir un nou model per corregir errors del passat. Com diu Àlex Rovira al seu llibre La bona crisi, superar una crisi, la crisi no
és tornar a tenir, sinó aconseguir ser, afrontar cada instant amb esperança i amb sentit de la realitat. Aquesta llei vol incidir sobretot en allò que som; sabem que si som el comerç tendrà futur.

• Actualitat
• 5 comentaris

 ARA MATEIX 

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d’un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s’ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d’angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d’un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l’espai d’història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

            Miquel Martí i Pol

(Cridem qui som perquè tot està  per fer i tot és possible. Cridem qui som, és el nostre deure.)

• Un poc de tot
• Sense comentaris