Si un tema ha estat àmpliament debatut el que portam de legislatura és el nou sistema de finançament autonòmic. Se n’ha parlat, naturalment, al Parlament de les Illes Balears, però també als mitjans de comunicació i a diverses trobades d’associacions i entitats. Si no és motiu de debat al carrer és per mor de la seva complexitat i pel desconeixement real del que suposa sobre la vida quotidiana dels ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears.
Des d’un primer moment la posició del PSM-Entesa Nacionalista ha estat clara al respecte, ja en el procés de reforma de l’Estatut defensarem un sistema de concert que, sota el nom de Pacte Econòmic de les Illes Balears, garantia un tractament fiscal just per a les nostres Illes. És ben sabut que la proposta no reeixí i que el nou Estatut, votat per PP, PSOE i UM, ens tornava deixar en mans de les decisions que es prenguessin a Madrid.
Posteriorment, ja dins aquesta legislatura, s’aprovà el nou sistema de finançament. Ens hi manifestàrem en contra, per activa i per passiva vam denunciar que perpetuava la discriminació i l’espoli que patien les Illes Balears. La reacció socialista va ser l’anunci de grans xifres que després s’han demostrat absolutament errònies o, millor dit, falses. S’han intentat justificar per un incomprensible “error de càlcul”.

Curiosament, en el bloc ja ho he deixat dit, des del PSM no vàrem cometre aquest error –en el que segons assembla s’hi ficaren de peus tots els economistes de la molt poderosa Conselleria d’Hisenda- i el temps ha acabat per donar-nos la raó.
En aquests moments en que la crisi econòmica ha forçat uns pressuposts de la comunitat autònoma molt restrictius es demostra més clara que mai la importància d’un finançament que no ens ofegui fiscalment. Si el sistema fos just, ara per ara les Illes Balears, comptarien amb unes majors capacitats econòmiques per fomentar l’ocupació, donar més suport a l’economia productiva, aportar més ajuts a les famílies en situació de desempar i, en definitiva, poder realitzar una política pròpia per sortir com abans millor de la crisi.
La realitat és però molt diferent i força dura. Seguim aportant més de 230 milions d’euros a l’anomenat  Fons de Suficiència i no en rebem cap ni un del Fons de Compensació, malgrat la nostra renda per càpita sigui ja per sota de la mitjana estatal. En canvi Castella i Lleó, per posar un exemple, si rebrà recursos d’aquest fons i això que està per sobre d’aquesta mitjana.

La situació prest esdevindrà insostenible. Des del PSM calculem que si les Illes Balears deixéssim de contribuir al Fons de Suficiència i rebéssim allò que ens pertoca del Fons de Compensació hagués estat possible incrementar el pressuposts pel 2010 en més de 300 milions d’euros. Això suposaria poder fer front als compromisos contrets que ara s’han ajornat i la possibilitat d’una  forta injecció financera per estimular l’economia.
Sabem que les nostres forces són migrades, però no per això deixarem de donar la batalla, al Senat –el senador nacionalista Pere Sampol ha vist com s’aprovava una de les seves esmenes en aquest sentit-, al Parlament de les Illes Balears on les nostres denuncies i reivindicacions són constants i a qualsevol fòrum on és present el PSM-Entesa Nacionalista.

Una cosa quedi clara: la nostra formació política manté, i és lleial, un pacte amb el PSOE de les Illes, però per res assumim o convalidam les actuacions del govern Zapatero. Pel que fa al sistema de finançament el Govern de l’Estat, ara com abans, ha tornat a oblidar a les Iles Balears o, el que és pitjor, conscientment les arracona furtant allò que ens pertoca des de fa dècades.

• Actualitat
• 3 comentaris

Avui, 8 de desembre, l’Esglèsia Catòlica, celebra la festa de la Puríssima. És a dir la data en que una dona jueva, fa més de dos mil anys, va ser concebuda, al sí de la seva mare, lliure de qualsevol pecat.
No és la meva intenció ni criticar, ni molt manco ridiculitzar, aquest dogma que ha esdevingut article de fe pels creients catòlics. Ni tan sols hi entraré.
Senzillament he escollit precisament aquest dia per parlar d’un altre tema, molt més dolorós i sagnant, que també té a veure amb la concepció. Estic parlant, és clar, de la brutal i barroera campanya que l’Esglèsia Catòlica està portant contra el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos. El dret de les dones a portar endavant o a interrompre un embaràs no desitjat.
Accept i respect, no en faltaria d’altre, que una dona, per mor de les seves creences, decideixi portar a terme una gestació que no desitja, accept i respect que així ho aconselli l’Església, accept i respect que faci difusió de les seves idees…
Però allò que fermament rebuig i consider inacceptable i gens respectable és que es pretengui condicionar, forçar, fer xantatge als representants del poble perquè les idees catòliques siguin imposades a tota la ciutadania.
No som catòlic, malgrat encara em tenguin en llista. No som creient, malgrat pugui comprendre els que sí creuen. Però si respect les creences alienes, exigesc el mateix respecte per les meves. Exigesc, així mateix, respecte a les institucions, a la voluntat popular, i a l’aconfessionalitat de l’Estat.
L’Esglèsia Catòlica, farcida de privilegis durant segles i que ara encara viu dels diners que l’Estat li aporta, té dret a manifestar l’opinió que desitgi, allò a que no té dret és a plantejar exigències.
Els ciutadans i ciutadanes no són infants de pit als qui els cal una dida, són persones amb coneixement que han decidit donar suport a determinades opcions polítiques. Si aquestes a l’aplicar els seus programes incomoden alguna confessió religiosa que aquesta s’hi posi fulles. La voluntat popular en democràcia està molt per sobre de la ideologia religiosa.
Si fos per l’Esglèsia Catòlica encara les parelles trencades haurien de viure per la força lligades –si no tenien prou cèntims per comprar la Rota-, els homosexuals estarien amagats a les catacumbes, els infants serien adoctrinats –doctrina catòlica- obligatòriament a les escoles, les dones moririen per un embaràs que posés en perill la seva vida…
L’Església Catòlica vol seguir governant vides i consciències, institucions i alcoves. Les persones lliures, els lliurepensadors que tant perseguiren, hem de dir ben fort que prou coaccions, prou amenaces, prou xantatges…l’Església Catòlica té molt poc de que vantar-se i molt del que avergonyir-se, cal recordar-ho, cal dir-ho, cal explicar-ho. Que les seves paraules no ens atemoreixin…no crec que hi hagi un cel, però estic convençut que si ni n’hi hagués no seria aquesta Església de la intolerància i les fogueres qui n’estendria el passaport. Avui dia de la Puríssima, pensen en les dones que, pot ser no pures, sí són dignes. Molt més que l’Església Catòlica.

• Actualitat
• 2 comentaris

Avui, 6 de desembre, dia en que es commemora l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1978, no està de més recordar que som molts els ciutadans i ciutadanes que, avui immergits dins l’Estat Espanyol, no tenim res a celebrar.
Sé que la Constitució fou fruit d’un pacte, d’una cessió de totes les formacions polítiques, d’un acord marcat per unes circumstàncies històriques molt concretes. Tot això ho reconec, com reconec també que, en certs aspectes, el text constitucional ha suposat un avanç indubtable. Fins aquí pot ser tots hi estarem d’acord. Però més enllà ja entrem en terrenys de discrepància.
Des de les formacions polítiques centralistes s’ha pretès sacralitzar la constitució, s’ha intentat presentar-la com a font de qualsevol saviesa,  salvaguarda de la pau, culminació de la història.  Tots recordem, per exemple, l’època del “patriotismo constitucional” azanarista quan la dissidència era gairebé qualificada de sacrilegi mereixedor de condemna i expulsió a les tenebres exteriors on eren les llàgrimes i el cruixir de dents. Tots també sabem que si bé els manierismes exacerbats de l’Aznar s’han diluït formalment, l’essència de la qüestió roman igual que sempre.
I és que la Constitució Espanyola és sobre tot, això, espanyola. En conseqüència no em reconec ni em sent emparat ni partícip d’un text que  no reconeix el dret a la lliure decisió del meu poble, que estableix que la meva llengua és una llengua de segona, que autoritza a l’exèrcit a actuar contra els que no combreguem amb la “indisoluble unidad de la Nación espanyola”…
Tant dóna, no ens enganem. Governin socialistes o populars només varien les formes. L’Espanya invasora i ocupant es manté ben viva i alerta. Ens cauran més o manco miques de la taula, però l’àpat no és per a nosaltres. Els pobles sotmesos hem rebut algunes almoines, algunes  concessions graciables…però no s’han trencat els lligams de ferro que ens ofeguen. La Constitució espanyola no és més que un fermall més –encoixinat si es vol- que ens manté súbdits sense la capacitat d’exercir els nostres drets com a poble.
No, no tenim res a celebrar els sis de desembre. Al contrari, les celebracions ens han de servir de ferm recordatori que en aquest marc sempre serem ciutadans de segona. El sis de desembre hauria de servir-nos per tenir ben present tot allò que cal superar, cal trencar, si volem sobreviure com a poble. Llavors, modestament, vet aquí el meu senzill crit: No a la Constitució !.

• Actualitat
• 2 comentaris