Tenia uns quinze anys quan vaig començar a militar en una formació política. Feia poc temps que era mort el dictador. Va ser un pas lògic –gairebé automàtic- fruit de la consciència d’esquerra sorgida de les converses amb el meu pare, i també del sentiment de país que em generà la participació en un club de jovent nascut a l’empara de la parròquia del meu poble.
Enguany he complert els cinquanta anys. Fer la resta és ben senzill: trenta-cinc anys.  Trenta-cinc anys dedicat activament a la política. Milers de reunions, milers d’actuacions, milers d’hores en llargues discussions… D’aquests trenta-cinc anys només durant uns pocs he ocupat un càrrec institucional, la resta he treballat com, emprant l’argot habitual, un militant de base. He de dir, clar i llampant, que estic molt orgullós d’haver-me interessat, des de ben jove, per la política. Orgullós.
Ara, quan l’executòria corrupta d’alguns ha fet caure en el descrèdit tot allò que fa referència a l’activitat política, vull deixar ben clar –malgrat sigui amb el vent en contra- que la política és una noble dedicació, un quefer necessari, una molt digna dedicació.
Centenars de persones, milers, hi aporten temps i esforços sense cap mena de compensació que no sigui la satisfacció de procurar que els seus ideals avancin. Polítics corruptes n’hi ha –massa- però de cap de les maneres és acceptable una generalització. Tinc l’honor de pertànyer a un grup polític que no ha viscut mai –i hem governat i governam moltes institucions- un cas de corrupció, però més enllà d’aquesta realitat cal dir que estic convençut que a totes les formacions hi ha persones honestes. Malauradament destriar el gra de la palla no és tan senzill i el sentiment de gran part de la població és ben bé un altre, sobre tot a les Illes Balears on la corrupció de l’època Matas abastà proporcions inimaginables.
Sigui com sigui, reivindic,sense embuts ni cap mena de vergonya, la dignitat de la política,  política que per a mi només té una definició possible: el treball per construir una societat més justa.
Un anàlisi ingenu i simplista?. Pot ser, però per això no manco cert.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Fa uns dies llegia una entrevista al president del Congrés dels Diputats. José Bono no és sant de la meva devoció, però a l’esmentada entrevista encertava de ple. Es referia a l’amenaça dels bisbes espanyols respecte als catòlics que es posicionin a favor de la llei que augmenta les garanties, i el dret a decidir, de les dones respecte a mantenir o interrompre el seu embaràs.
La Conferència Episcopal ha declarat que s’ha de negar la “sagrada comunió” a qui voti o doni suport a la llei. Personalment el tema m’importa poc, no som catòlic. Però em molesta aquesta mena de xantatge espiritual que comença a ser la tònica constant de la jeràrquia catòlica. Bono, que sí és creient i catòlic practicant, deixa clara la hipocresia bàsica de l’Església amb una frase demolidora: “A Pinochet le daban la comunión”.
Així és. A Pinochet, a Franco, a Videla, als militars culpables de l’assassinat de l’arquebisbe Romero, fins i tot a Hitler li haguessin donat si l’hagués demanada…

No hi puc afegir gairebé res més. El retrat ja està fet. Però no puc evitar pensar amb les tesi de tots aquells que, qualificats d’heretges, negaven la validesa dels sagraments administrats per sacerdots indignes. Els perseguiren i els cremaren a la foguera, però, de veritat, qualcú se’n fia d’una comunió administrada per aquesta colla?. Al cap i a la fi bastaria que apliquessin allò que diuen els seus llibres: “Al Cèsar el que és del Cèsar, a Déu el que és de Déu”.

• Actualitat
• 2 comentaris

El passat dimarts, dia vint-i-quatre de novembre, es celebrava el plenari del Parlament de les Illes Balears dedicat exclusivament al debat dels Pressupostos del Govern per l’exercici 2010.

He de confessar que, dels set debat d’aquesta mena en que he participat, aquest va ser el de perfil més pla, més suau en les formes i , per què no dir-ho, més avorrit.

No pretenc fer una anàlisi del que allí es va dir, ni tan sol criticar les intervencions. Al meu parer, si exceptuam la intervenció del Conseller d’Economia que ens oferí una veritable i acadèmica lliçó magistral, només el portaveu del Grup Parlamentari Bloc i PSM-Verds va ser capaç de transcendir, amb el seu discurs, la grisor del debat. Per això em permet incloure al bloc els paràgrafs que consider més significatius del seu discurs:

No tenim al davant els pressuposts que el nostre grup desitjaria, no tenim al davant els pressuposts que ens hagués agradat fossin portats a aquesta cambra,… tenim al davant els pressuposts que en aquest moment és possible tenir.

Crec que avui, en un exercici de responsabilitat, ni el nostre grup parlamentari pot expressar satisfacció ni, esperàvem, l’oposició hauria d’haver fet de la seva intervenció una pura acusació. La situació econòmica, més enllà de focs d’artifici dialèctics, ens exigeix a tots rigor, contenció, mesura i fins i tot un esforç de cooperació.

Perquè aquest pressuposts que avui debatem són, abans de res, un exercici d’austeritat, una proposta de realisme, però també un projecte que ve marcat per circumstàncies alienes a la nostra voluntat. Les causes d’aquesta situació ja s’han sentit en aquesta cambra en diverses ocasions: fonamentalment una baixada més que significativa dels ingressos provocada per l’actual crisi econòmica, però també al nostre parer, un endeutament heretat que ens ofega de pagaments d’interessos i amortitzacions i que ens impedeix –ara quan seria necessari- augmentar l’endeutament, i com a tercera causa, (“last but not least”), un sistema de finançament autonòmic que no aporta ni de bon tros les quantitats esperades i que, més enllà d’inexplicables errors de càlcul, deixa, tal i com ja vam advertir, a les Illes Balears molt lluny d’allò que es mereixen i necessiten.

Així i tot, ja se n’ha parlat aquí, aquests pressuposts marquen unes prioritats fonamentals, estableixen allò que pel Govern és irrenunciable: manteniment de les polítiques socials bàsiques i aposta per l’economia productiva. Aquestes són també les prioritats que en tot moment ha defensat, exigit i reivindicat el nostre grup parlamentari. Ho vam fer al plenari extraordinari que celebràrem sobre la crisi econòmica, ho ferem al debat de política general, i ho hem fet en tot el procés d’elaboració d’aquest projecte de llei.

Així, podem dir que, malgrat decisions que sabem doloroses, els pressuposts pel 2010 no suposen un retrocés dramàtic pel que fa a prestacions socials. Els sectors socials que més pateixen- i patiran- per la crisi econòmica no seran desemparats per aquest Govern.

Les accions per dur a terme el màxim de l’acompliment de la Llei de la Dependència, les accions dirigides als col•lectius més desfavorits i que més pateixen la crisi, els fons per fer front a les situacions extremes de les persones més vunerables, les accions dirigides a atendre als aturats, les accions formatives,… totes aquestes accions estan assegurades i es podran dur a terme. Dependència, renda mínima d’inserció, targeta bàsica, prestacions bàsiques dels serveis socials, SOIB,… seran qüestions assegurades pels pressuposts.
Però és evident que aquest suport social no basta. El suport social ha d’ésser concebut sempre des de la necessària i transitòria excepcionalitat de la que abans parlava. Aspiram i treballam per assolir, com abans millor, cotes de normalitat. Cotes de creixement que permetin que l’atur creixent i la manca de recursos de moltes famílies siguin superats. Per això, cal no abandonar les polítiques actives de suport als sectors productius generadors de llocs de treball. Els nostres empresaris, els nostres industrials, els nostres comerciants, els nostres hotelers, els emprenedors,… han de seguir comptant ara més que mai amb el suport del Govern. Només així podem aconseguir que en propers exercicis no sigui necessària la contenció i sigui possible una altra vegada més l’expansió econòmica. Una expansió econòmica però –i després en parlaré més extensament- que es fonamenti en bases més sòlides que l’especulació urbanística i immobiliària: sostenibilitat, respecte al medi ambient, innovació,…. Però, sí, parlam de mantenir el suport a l’economia productiva, ho parlam i ho feïm.

En aquest àmbit s’hi inclourien accions que preveu el pròxim pressupost com el Pla d’Indústria ,-amb accions de finançament de projectes empresarials, accions de promoció exterior de la nostra economia, foment de clusters i de noves estratègies de negoci i nous productes,…,-, com l’aplicació de la nova llei de Comerç que aviat veurà la llum en aquest plenari, com les accions previstes per la regeneració de zones turístiques madures com la Platja de Palma, com l’aposta per l’impuls de la innovació i la recerca…
Però abans he parlat de decisions doloroses i no defugiré el tema, no passaré de puntetes sobre algunes mesures que el nostre grup parlamentari no comparteix però que forçosament ha d’acceptar. Em referesc, sense embuts, a l’ajornament d’alguns compromisos salarials o a la disminució en els pressuposts d’algunes àrees socialment molt sensibles: educació, política lingüístic, cultura, sanitat… No negaré que pot ser no hi havia altra remei, els diners són els que són i la situació econòmica és la que és. Si més no, som ben conscients que només aquests retalls són assumibles des del “compromís de l’excepcionalitat” del moment que vivim i des del “compromís de la compensació futura”.

Al debat de política general establia quatre grans paràmetres per afrontar aquesta situació. Parlava d’austeritat, imaginació, solidaritat i reivindicació. Avui aquestes paraules prenen un significat molt més clar i concret. Uns pressuposts austers, uns pressuposts solidaris amb qui més ho necessiten…però també parlava d’imaginació. I és que caldrà molta imaginació, i esforç, perquè els serveis bàsics no es vegin afectats, perquè els centres escolars no pateixin un retrocés en la seva qualitat, perquè les prestacions sanitàries es mantinguin, perquè l’aposta pel servei públic de transport no es vegi afectada…

Però imaginació també per no caure en el recurs simplista de cercar la solució fàcil. Tornaré un cop més a citar una altra frase d’Einstein. Deia, pot ser exagerant, que “en moment de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement”. I sí, pot ser exagerava, però avui la seva frase és més que mai aplicable. Malament aniríem si per sortir d’aquest mena de pou on estem immergits tornéssim a caure en potenciar de nou el creixement lligat a l’expansió urbanística, a la totxana concebuda com una espècie de pedra filosofal, a la potenciació de la destrossa territorial com a eina ràpida per aconseguir ingressos…No podem caure en aquest error, no podem repetir aquest error… això voldria dir que no hem après res, que aquesta crisi no ens ha ensenyat res.

Si la crisi copeja tan fort les Illes Balears, i l’Estat Espanyol, és sobre tot perquè a la crisi financera mundial hi hem d’afegir l’ensorrament d’aquest gegant amb peus de fang que és el creixement econòmic basat fonamentalment en l’especulació immobiliària i l’urbanisme salvatge. Per això ens consta més sortir de la crisi aquí que a altres països. No hi podem tornar a caure. I per això calen mesures imaginatives, cal potenciar la innovació, el desenvolupament tecnològic, la investigació,… per anar construint la bastida que ens permeti construir aquest nou model econòmic més sòlid, més solidari, mediambientalment respectuós, que ens permeti sortir de la crisi amb forces renovades.

Em permetin un apunt més, senyores diputades i senyors diputats, em permetin que assenyali una temàtica que pel nostre grup parlamentari és força important, i que si miram aquests pressuposts des d’una altra òptica, la situació actual ens pot ser una oportunitat. Em referesc als traspassos de competències als Consells Insulars tal i com estableix l’Estatut d’Autonomia. Cal donar celeritat al procés, cal superar amb rapidesa les dificultats, cal fer-ho efectiu quan abans. I a la vegada això ha de suposar un emmagriment del Govern, fins i tot una reducció de conselleries i empreses públiques, una ocasió d’evitar duplicitats innecessàries i per tant una via lògica, raonable i factible de promoure mesures clares d’estalvi i de més austeritat a la vegada que s’acompleix el mandat estatutari. Sobre aquest tema cal avançar.
Acabaré la meva intervenció. No em vull allargar més, però em permetin, senyores diputades i senyors diputats una reflexió final. Deia Descartes que “per trobar la solució cal dividir la dificultat en tantes parts com sigui possible”. He intentat fer-ho així: causes, propostes actuals, reptes de futur…Allò que ens queda per resoldre, té a veure amb la darrera de les quatre paraules que vaig plantejar al debat de política general, és la darrera part d’aquesta dissecció que he pretès fer del discurs polític que qualsevol pressupost implica. La darrera paraula: reivindicació. Hem de ser conscients, senyores diputades i senyors diputats, que les Illes Balears podran fer tots els esforços que calguin, que podem ser austers, solidaris i imaginatius…però si no som també reivindicatius difícilment serà sòlid l’edifici que estem construint.

Qualque dia caldrà dir prou, qualque dia caldrà exigir que el nostre esforç fiscal sigui compensat amb justícia, qualque dia haurem d’exigir que les promeses es concretin, qualque dia haurem d’exigir que no es torbin segles les inversions, qualque dia haurem d’exigir que se’ns tracti amb respecte…Posem que parl de Madrid.

No afegiré gariebé res al que heu pogut llegir. Només vull dir que el seny que hem demostrat davant la situació econòmica no ens ha de fer perdre, no ens fa perdre, la visió de la necessària i constant reivindicació. Si les dues coses no van parelles, aniran sens dubtes coixes. Res més.

• Actualitat
• Sense comentaris