Tot pensant en les cada vegada més cruels incoherències de l’Església Catòlica que talment sembla que hagi engegat una cursa per esbrinar com més i millor pot martiritzar a la humanitat que diu voler emparar, m’ha vingut al cap la novel·la de Dostoievsky, “Els germans Kamaràzov”. Concretament el seu cinquè capítol. Us deix aquí, llavors, una ressenya sintètica de “El gran inquisidor”.
A «El Gran Inquisidor», probablement el capítol més cèlebre d’Els germans Karamàzov, l’Ivan llegeix a l’Alioixa un poema seu que descriu la trobada entre el cardenal gran inquisidor i Jesús, que ha tornat entre els homes. L’acció transcorre a la Sevilla del segle XVI, a l’època més terrible de la Inquisició, «quan cada dia, en algun lloc del país, flamegen les fogueres a la glòria de Déu». Dostoievski imagina que Jesús apareix entre les cendres de les fogueres i avança en silenci entre la multitud, que el reconeix i li demana que faci miracles. L’inquisidor, segur de la seva autoritat, el fa detenir i li pregunta: «¿Per què has vingut a fer-nos nosa?». Tot seguit li retreu que condemnés la humanitat a la misèria i la desesperació carregant-la amb el llast massa feixuc de la llibertat: «¿Has oblidat, doncs, que l’home prefereix la pau i fins la mort a la llibertat de discernir el bé del mal? No hi ha res de més seductor per a l’home que el lliure albir, però res tampoc de més dolorós».
Les figures de Jesús i de l’inquisidor representen dues maneres diferents d’entendre la religió: l’una qüestiona, inquieta i obliga a estar alerta; l’altra consola i protegeix a canvi de la submissió. ¿Són dues tasques complementàries o incompatibles? La paradoxa es teixeix amb els raonaments que, en nom de la fe, va embastant l’inquisidor en presència d’un Jesús que l’escolta amb una actitud d’infinita paciència. El cardenal rebla els seus parlaments amb la sentència següent: «T’ho repeteixo: demà, a un senyal meu, veuràs aquest ramat dòcil com porta brases roents a la foguera on Tu pujaràs, per haver vingut a destorbar la nostra obra. Perquè si algú ha merescut més que tothom la foguera, ets Tu».
No hi afegiré gairebé res més. Només dir-vos que si més no les paraules de l’escriptor rus ens porten a reflexionar sobre la deriva en contra del “llast feixuc de la llibertat” que actualment – recordant els anys que té la novel·la podríem pensar que sempre- encapçala l’Església Catòlica. Pensem-hi.
- Un poc de tot
- Sense comentaris