No fa gaire dies, un company em deia, sense cap mania, que jo era un exemple de permanent insatisfacció. He de confessar que gairebé vaig obrir la boca per rebatre’l  amb una certa indignació. Finalment em vaig quedar callat. Qualque cosa dintre meu em deia que el meu company tenia raó.
Sí, és cert, visc en una permanent insatisfacció. M’aixec cada matí ben conscient que hi ha molt per fer, que intent –intentam- buidar la mar amb un colador. Que cada passa que aconseguim donar costa molts esforços i que no és garantia per evitar un futur retrocés.
No som gens donat a la instrospecció, però, com a qualsevol persona amb un cervell que li rutlla, és forçat aturar-se a pensar  perquè fas les coses i quins resultats tenen.
No he trobat gaire conclusions definitives, i certeses cap ni una, però si més no una mínima idea se m’ha instal•lat al cap, una idea que neix d’una làpida a un cementiri. Una làpida a l’antic cementiri civil del meu poble. Una làpida mig destrossada per elements feixistes. Una làpida dedicada a un mestre de l’escola moderna , “l’escola laica”. Una làpida que començava dient…”Los librepensadores al maestro…”.
Pensament lliure, lliurepensament. És a dir l’afirmació de la capacitat de l’ésser humà de no trobar-se subjectat a cap autoritat dogmàtica, sigui de la natura que sigui, i d’emprar l’anàlisi racional i crítica davant les tota proposició que empri argumentació d’autoritat.
Form part des de fa molts, molts anys d’un partit polític, he actuat sempre des de la lleialtat als meus companys i des de la fidelitat a la paraula donada, però sens dubtes mai he acceptat que la veritat és fruit de l’autoritat, o que hi ha –en política o en qualsevol altre àmbit- actuacions o positures que poden defugir l’anàlisi crítica.
He procurat, no sé si me n’he sortit del tot, observar el món amb ulls de lliurepensador. Pot ser per això, si renuncies a la concepció del partit-dida, si no assumeixes les coses acríticament…llavors fàcilment tot el que t’envolta és motiu d’insatisfacció.
Tal volta tot aquesta reflexió no passa de ser una ridícula i autojustificativa descripció del que simplement és una actitud infantil davant la vida, o pitjor encara una espècies de retòrica bizantina sense substància. Pot ser. Però sigui el que sigui, una cosa tinc clara, no tinc res de que penedir-me però, així i tot, el món que em pertoca viure no m’agrada.

No estic satisfet i no vull estar-hi. Si satisfacció suposa acceptació no vull estar-hi.  El dia que la satisfacció m’ompli seré mort  o pitjor, m’hauré rendit. No és el que voldria.

• Un poc de tot
• Sense comentaris