He llegit aquests dies una novel•la. He de confessar que literàriament, i no me les vull donar d’entès, no l’he trobada gran cosa. En canvi sociològicament és per tenir en compte. Es titula “El millor de la vida” i és un retrat de la situació de les dones que en la dècada dels cinquanta es van incorporar al món laboral, al Nova York de les grans corporacions que omplien els gratacels d’oficines. Publicada el 1958, l’autora és Rona Jaffe.
De la novel•la se’n feu una versió cinematogràfica protagonitzada ni més ni manco que per la Joan Crawford. És evident que estic parlant, llavors, d’un llibre que respon a una època i a una societat molt allunyada de la nostra. En tots els sentits.
Però el motiu de comentar aquest llibre, que no m’ha entusiasmat, és una simple frase perduda entre milers d’altres:

“És increïble com la brutalitat és un motlle al qual primer els nois s’adapten, i després reprodueixen per maltractar els més febles sense plantejar-se que cal fugir de tota aquesta porqueria”.

Vaig quedar astorat. Quant temps hem perdut. Una constatació ben actual, la reproducció del patrons de conducta que fan molts infants maltractats quan arriben a l’edat adulta, és present a una novel•leta americana dels anys cinquanta !!!.
No puc més que pensar en la societat de l’Espanya franquista als anys cinquanta. Misèria i injustícia. Endarreriment cultural i “la letra con sangre entra”. Vam perdre el tren de la història, ens el van fer perdre. Quan, ni que sigui de passada, un simple frase et colpeix així, la veritat és que la sang em bull. Esper que no sigui debades.

• Un poc de tot
• Sense comentaris