“Rara temporum felicitate, ubi sentire quae velis, et quae sentias dicere licet”.
Fa ja gairebé dos milers d’anys des que Tàcit escriví aquesta sentència. “La rara felicitat dels temps en que està permès pensar el que vols i dir el que penses”. Podríem assegurar que s’ha avançat molt, que aquesta estranya felicitat és quelcom reconegut i fet universal. Però això simplement seria reduir i simplificar la veritat fins a convertir-la en una mentida. No és així, malauradament no és així.
En molts llocs, arreu del món, pensar en llibertat és un crim, i expressar el que penses una condemna a mort. La frase de Tàcit és encara ben actual. Però no cal anar tan lluny. Quedem-nos a casa. A aquest estat que s’anomena Espanya expressar lliurement la pròpia opinió té –malgrat proclames constitucionals- els seus riscs i perills: forces polítiques il•legalitzades, diaris clausurats, persones empresonades…per pensar i dir allò que no s’accepta. Allò que no està permès.
A Espanya hi ha lleis d’excepció ( no és una altra cosa la “ley de partidos políticos”), a Espanya es pot ser independentista mentre no es lluiti per la independència, a Espanya actes de rebel•lia són considerats actes de traïció…
No encara no, encara no vivim la llibertat plena que somniava Tàcit. Però jo esper veure, ni que sigui amb la darrera ullada, com el meu país, lliure d’ocupacions foranes, assoleix aquests “rara temporum felicitate”.

• Un poc de tot
• Sense comentaris