Pot ser algú em dirà que som un exagerat, pot ser que veig bubotes, pot ser que caic en un alarmisme innecessari. Però no puc evitar de preocupar-me, i molt, per la polèmica que s’ha encetat els darrers dies, arreu de l’Estat, sobre el tema de la immigració. Al comentari anterior que vaig escriure al bloc advertia que “es poden veure símptomes de nostàlgia, de recobrament de llenguatges, de formes i fons propis del feixisme”, precisament, i malauradament, això és el que veig aflorar en algunes de les actuacions i les propostes que sobre la immigració s’estan portant a terme.
El propi esquema del debat ja està viciat, al meu parer, des de bon principi per una premissa que exclou la component democràtica. La immigració és presentada, per se, com un problema, com una amenaça, com una mena de perill. A partir d’aquesta concepció, per a mi injustificable, totes les conclusions són llavors errònies i, sobre tot, inhumanes.
Hem de parlar de persones, més enllà de la seva procedència, amb iguals drets i deures i amb idèntica dignitat que cal que sigui respectada.
Decisions com les de l’Ajuntament de Vic de no empadronar els immigrants que no comptin en permís de residència es tradueix a la pràctica en negar a aquestes persones l’assistència sanitària i l’accés a l’educació. Declaracions com les de la dirigent popular catalana Alicia Sánchez-Camacho (“no hi cabem tots”) destil•len un clar component xenòfob i racista, i per acabar-ho d’adobar el mateix Mariano Rajoy proposa fórmules d’excepcionalitat que a en realitat suposen barreres divisòries, és a dir esquemes de desigualtat.
No puc entendre com partits com el CiU, ERC i PSC –que governen a Vic- poden caure en aquesta deriva populista i reaccionària que recorda les proclames i lleis sorgides del tenebrós Berlusconi a Itàlia. No puc avenir-me que el principal partit de l’oposició espanyola s’afegeixi a aquest carro que només ens pot portar a la discriminació i a la marginació.
Les persones són persones i amb els mateixos drets socials més enllà del seu origen o situació legal. Res més. No cal anar més enllà. Si són a l’Estat Espanyol han de gaudir d’assistència sanitària, dret a l’educació, cobertura social…i punt.
Els motius de la immigració són complexos i diversos, però no és aquest el tema. No estem parlant de qüestions econòmiques, ara estem parlant simplement de drets humans. Els que alguns volen negar als immigrants. Se’m regira l’estómac.
- Actualitat
- 7 comentaris
hola Eduard.
sens dubte vivim temps dificils, la crisi económica i, l’alt nivell d’atur existent, fan creixer el mal estar entre molta gent i, aixó és aprofitat per a molts partits neofeixistes d’arreu d’europa per atacar a l’immigració com si fos la culpable de tots els mals, ho hem vist a paissos com frança, austria, o italia, on els partits de tall racista i xenofob han crescut considerablement. Desgraciadament aquest corrent ha arribat tambè a espanya i en un any preelectoral com és aquest hi ha qui si apunta, d’el PP no m’estranya, (ja m’ho crec tot d’aquesta gent), el que hem preocupa especialment és que partits suposadament d’esquerres i progressistes s’apuntin a la caçera del vot xenofob. Crec que aquest es un joc molt perillos.
El problema de fons no és la revifalla xenòfoba del moment (és con la grip, va i ve, però no es cura), sinó la fallida d’una llei d’estrenageria justeta i d’un Estat centralista i massa centralitzat que impedeix als governs autonòmics i locals tenguin més eines per regular la immigració (més competències). Ja ho vaig comptar a un altra bloc ara no sé quan ni on, no és igual una immigració a localitats, comunitats o comarques on arriba al 20% (fins i to més), que a altres zones de l’Estat on la imigració compta amb percentatges molt més reduïts i, per tant, l’aplicació de polítiques d’immigració no és ben bé igual.
.
Quan no hi ha un llei d’immigració (o per a la immigració), davant la desesperació de la societat per la situació econòmica, ajuntaments i entitats locals cerquen allò que les lleis de l’Estat no resolen, encara que s’equivoquin en la presa de decisió i en el camí.
.
La llei de vida (per la subsitència) és que el dèbil serà el primer que clapirà quan vénguin mal donades. Ara el dèbil és l’immigrant. Hi ho és perquè no hi ha un llei que els pugui fer igual que nosaltres.
Crec que hem de saber separar les temàtiques. És evident que l’Estat Espanyol no pot ésser una terra oberta a la immigració, com per exemple ho foren els USA al XIX, perquè no es podria assumir. Això comporta controls i mesures per evitar l’arribada indiscriminada d’immigrants. Ens agradi o no és així. Però també hem de saber que, ho vulguem o no, és impossible segellar les fronteres i la immigració seguirà. Si els mateixos USA amb tot el seu potencial no han aconseguit deturar aquest fenòmen, més impossible és fer-ho aquí.
El problema és que, amb papers o sense, totes les persones tenen un drets pel simple fet de ser, això, persones i que de cap de les maneres se’ls hi pot negar. El no empadronament és una manera, bruta, de fer-ho.
I contra això em rebel. Com també em rebel contra la utilització d’aquest fenòmen com a eina partidista amb argumens que cauen directament en la xenofòbia. Hauríem de ser capaços de destriar.
És cert que sempre clapeix el més feble. Però que sigui així no vol dir que jo hi estigui d’acord.
Ni jo tampoc hi estic d’acord amb la xenofobia. I arà!!! Potser no m’has entès, o més bé no m’he explicat prou bé. Havia dit molt clar que “ajuntaments i entitats locals cerquen allò que les lleis de l’Estat no resolen, encara que s’equivoquin en la presa de decisió i en el camí”. Quan dic que sempre clapeixen els dèbils perquè no hi ha una llei que els faci iguals, és una expressió que reividica la justícia i la igulatat.
Per l’amor de déu, menorquit, en cap moment he interpretat que fessis una defensa de la xenofòbia. He intentat, arran del teu escrit, clarificar la meva posició. Disculpa si el meu comentari pot haver induït a errors.
Benvolgut Eduard,
Pens que es preocupant que una serie de ciutadans, residents a un determinat territori, pel simple fet de no disposar de papers que legalitzin la seva situació, estiguin privats d’uns serveis bàsics com es l’assitència sanitaria i l’educació.
També pens que potser s’ha intentat incidir massa en la privació d’aquests serveis pel fet que no disposin del tràmit (o acte) administratiu d’estar empadronats a un municipi, tot i que crec que no es aquesta administració la qui té competències a n’aquestes matèries, i potser talvegada hauriem de mirar com es que aquestes persones es veuen privades de serveis; potser perque les administracions que han de vetlar per prestar els serveis a n’aquests ciutadans deleguen una part de la seva responsabilitat en els ajuntaments.
La situació legal o il·legal d’una persona no hauria de condicionar l’accés a serveis bàsics i esencials, però tampoc la responsable de la prestació d’aquest serveis hauria de defugir de les seves responsabilitats a l’hora de prestar-los, i no condicionar la prestació d’aquest servei als tramits més o manco legals d’una altre administració.
Pot ser tens raó, Jonarz, però és que als Ajuntaments aquest simple acte administratiu no els hi costa res. De fet, molts municipis intenten atreure immigrants per a que s’empadronin a fi de rebre més fons que vene lligats a la població. I és que jo hi veig un rerefons xenòfob claríssim. Una manera de dir “no en volem més, fan nosa”. L’empadronament és un tràmit simple i lògic per demostrar la residència -amb papers o sense- i per tant accedir a les prestacions…una altra cosa és el mal finançament dels municipis. En això hi estic totalment d’acord.