Pot  ser algú em dirà que som un exagerat, pot ser que veig bubotes, pot ser que caic en un alarmisme innecessari. Però no puc evitar de preocupar-me, i molt, per la polèmica que s’ha encetat els darrers dies, arreu de l’Estat, sobre el tema de la immigració. Al comentari anterior que vaig escriure al bloc advertia que “es poden veure símptomes de nostàlgia, de recobrament de llenguatges,  de formes i fons propis del feixisme”, precisament, i malauradament, això és el que veig aflorar en algunes de les actuacions i les propostes que sobre la immigració s’estan portant a terme.
El propi esquema del debat ja està viciat, al meu parer, des de bon principi per una premissa que exclou la component democràtica. La immigració és presentada, per se, com un problema, com una amenaça, com una mena de perill. A partir d’aquesta concepció, per a mi injustificable, totes les conclusions són llavors errònies i, sobre tot, inhumanes.
Hem de parlar de persones, més enllà de la seva procedència, amb iguals drets i deures i amb idèntica dignitat que cal que sigui respectada.
Decisions com les de l’Ajuntament de Vic de no empadronar els immigrants que no comptin en permís de residència es tradueix a la pràctica en negar a aquestes persones l’assistència sanitària i l’accés a l’educació. Declaracions com les de la dirigent popular catalana Alicia Sánchez-Camacho (“no hi cabem tots”) destil•len un clar component xenòfob i racista, i per acabar-ho d’adobar el mateix Mariano Rajoy proposa fórmules d’excepcionalitat que a en realitat suposen barreres divisòries, és a dir esquemes de desigualtat.
No puc entendre com partits com el CiU, ERC i PSC –que governen a Vic- poden caure en aquesta deriva populista i reaccionària que recorda les proclames i lleis sorgides del tenebrós Berlusconi a Itàlia. No puc avenir-me que el principal partit de l’oposició espanyola s’afegeixi a aquest carro que només ens pot portar a la discriminació i a la marginació.
Les persones són persones i amb els mateixos drets socials més enllà del seu origen o situació legal. Res més. No cal anar més enllà. Si són a l’Estat Espanyol han de gaudir d’assistència sanitària, dret a l’educació, cobertura social…i punt.
Els motius de la immigració són complexos i diversos, però no és aquest el tema. No estem parlant de qüestions econòmiques, ara estem parlant simplement de drets humans. Els que alguns volen negar als immigrants. Se’m regira l’estómac.

• Actualitat
• 7 comentaris

Hi ha dates, moments, que no es poden oblidar. Malgrat no siguin qüestions personals et deixem empremta d’una o altra manera. Als USA en aquest mateix sentit es sol dir que tothom recorda on era el dia que mataren Kennedy. Idò, això mateix.
Fa trenta-tres anys, un vint-i-quatre de gener de 1977, el feixisme espanyol va tacar de sang- una vegada més- la història. Estic parlant la l’anomenada “Matança d’Atocha”. Pels qui sou més joves us explicaré que un escamot ultradretà va penetrar en un despatx d’avocats laboralistes situat al número 55 del carrer Atocha de Madrid. Assessinaren a cinc persones deixant-ne ferides altres quatre.
Molt se n’ha escrit sobre aquest execrable assassinat. Apareix a tots els llibres que s’han escrit sobre la transició. Fins i tot el cineasta Juan Antonio Bardem hi dedicà una pel•lícula, “Siete días de Enero”. No és la meva intenció,llavors, comentar el moment històric que es vivia en aquells moments, ni analitzar les reaccions posteriors ni les conseqüències que tot plegat va tenir.
Simplement vull recordar la indignació amb que, als meus desset anys, vaig viure tots els esdeveniments. La necessitat de llegir el que es deia a revistes progressistes com ara “Triunfo”. Les reunions que, d’amagat, es feren per copsar cap on ens dirigiem.
Va ser un dia, uns dies, que mai oblidaré. I perquè no els oblid sempre tinc present que mai, mai, mai es pot donar per morta l’amenaça del feixisme. Per això no combreg amb els que qualifiquen aquella massacra com el darrer alè del feixisme franquista. Minimitzar els perills condueix al desastre. I si bé es cert que el feixisme organitzat a l’Estat Espanyol té uns resultats electorals ínfims no és així a la resta d’Europa, i allò que és més preocupant, es poden veure símptomes de nostàlgia, de recobrament de llenguatges, d’interiorització de formes i fons propis del feixisme en moltes de les polèmiques que cada vegada més crispen la vida política.
La mort dels advocats d’Atocha ens hauria de servir per tenir ben present que la bèstia és viva i ben viva. Pot ser dorm però res més.

• Actualitat
• Sense comentaris

Avui fa una setmana es publicava als mitjans de comunicació la tradicional roda de premsa del PSM-Entesa Nacionalista amb motiu de la Diada Nacional del Poble de Menorca, el dia de Sant Antoni. Any rere any proposem mesures a prendre per enfortir l’autogovern de la nostra illa. Enguany no ha estat una excepció i , de fet, pens que realitzarem un serè i acurat anàlisi de la realitat política actual alhora que llençàvem una proposta de futur. És el que anomenarem les quatre potes del desenvolupament del l’autogovern de Menorca.  Allò que alguns han denominat les quatre potes de Sant Antoni.
En primer lloc, cal avançar amb més rapidesa i voluntat política, en la concreció dels traspassos de les competències que són pròpies dels Consells Insulars. Un procés complex que –per mor de la desafortunada fórmula imposada pel PP al text estatutari- esdevé complicat, lent i llavors necessitat de molta imaginació i altura de mires.
En segon lloc, una fita ja afortunadament assolida, la llei electoral dels Consells Insulars aprovada fa uns mesos pel Parlament de les Illes Balears.
Com a tercera qüestió la redacció d’una nova Llei de Consells Insulars que ha de fixar d’una vegada per totes el desenvolupament de l’arquitectura institucional de la nostra comunitat, impedint les ingerències i invasions competencials per part del Govern de les Illes Balears. No s’han de repetir les vulneracions, per exemple, de la capacitat reglamentària que han forçat al Consell de Menorca a portar als tribunals determinats decrets del Govern.
I finalment una qüestió fonamental. Cal la revisió del sistema de finançament dels Consells  Insulars. Ja fa anys que s’ha passat el límit per a la revisió que fixava l’actual legislació. És absolutament necessari que aquesta es produeixi quan abans i que un finançament just faci possible que els Consells Insulars puguin desenvolupar els seus compromisos sense dependre de la benevolència del Govern de les Illes Balears o hagin de caure en xifres d’endeutament insassumibles.
Aquestes són les nostres quatre reivindicacions. Aquestes són les nostres quatre exigències per anar avançant en l’autogovern menorquí que no és altra cosa que l’acompliment dels mandats estatutaris.
No parlaré, de moment, de les dificultats i entrebancs. Deixaré simplement escrites quines són les passes a donar. No hi ha massa temps per assumir els compromisos, si aquests romanen al limbe dels justs en tornarem parlar. Esper que no sigui necessari.

• Actualitat
• Sense comentaris