D’aquí a poc dies ja farà un mes que Aminetu Haidar, després de trenta-dos dies de vaga de fam, va poder tornar a casa.  La lluita d’aquesta fràgil dona de ferro aconseguia doblegar el poder marroquí que ocupa il•legalment el Sàhara Occidental.
Em vaig felicitar pel desenllaç, però també una cosa m’atemoria, i ho segueix fent. No hem d’oblidar que Aminetu Haidar ha tornat a casa però que la seva casa és dins una presó. Tots els sahrauís viuen a una presó. El Marroc, un regne dictatorial, manté empresonada a tota la població sahrauí. O exiliada als camps algerians de Tinduf.
La tornada d’Aminetu és un alè. Res més. La denuncia i la lluita han de continuar. Hem d’exigir un estat independent pels sahrauís. Hem d’exigir la fi de la sagnant ocupació marroquina. Hem d’exigir que finalitzin les tortures, els empresonaments, les desaparicions dels activistes que només reclamen llibertat pel seu poble.
Vaig senti a l’ambaixador marroquí a Espanya declarant que la tornada d’Aminetu suposava el reconeixement de la sobirania marroquina sobre el Sàhara ocupat. Vet a saber què haurà acceptat o promès el Govern espanyol, però una cosa està clara, en tot moment el Sr. Zapatero i els seus ministres han qualificat el Marroc de “país amigo”. Perdoneu, però això a mi em fa fàstic. Oi.
La denúncia i la lluita continuen. Cal exigir que el govern d’Espanya deixi de vendre armes al Marroc que són utilitzades per a la repressió del poble sahrauí. Cal exigir que el govern d’Espanya reconegui l’status diplomàtic dels representats del Front Polisari. Cal exigir que el govern d’Espanya denuncií en tots els fòrums internacionals la constant vulneració dels drets humans que porta a terme el Marroc. Cal exigir que el govern d’Espanya pressioni fins aconseguir un estat sahrauí independent.
 Ja ho vaig dir un dia: no som espanyol però, ja que la meva nació no compta de moment amb un estat propi, exigesc que l’estat en que estic immergit mantingui, al menys, un mínim de dignitat. Per ara no l’ha demostrada.
Desig i esper que un dia Aminetu no hagi de viure en una presó vigilada pels ocupants marroquins i tolerada amigablement per l’Estat espanyol.

• Actualitat
• Sense comentaris

He llegit aquests dies una novel•la. He de confessar que literàriament, i no me les vull donar d’entès, no l’he trobada gran cosa. En canvi sociològicament és per tenir en compte. Es titula “El millor de la vida” i és un retrat de la situació de les dones que en la dècada dels cinquanta es van incorporar al món laboral, al Nova York de les grans corporacions que omplien els gratacels d’oficines. Publicada el 1958, l’autora és Rona Jaffe.
De la novel•la se’n feu una versió cinematogràfica protagonitzada ni més ni manco que per la Joan Crawford. És evident que estic parlant, llavors, d’un llibre que respon a una època i a una societat molt allunyada de la nostra. En tots els sentits.
Però el motiu de comentar aquest llibre, que no m’ha entusiasmat, és una simple frase perduda entre milers d’altres:

“És increïble com la brutalitat és un motlle al qual primer els nois s’adapten, i després reprodueixen per maltractar els més febles sense plantejar-se que cal fugir de tota aquesta porqueria”.

Vaig quedar astorat. Quant temps hem perdut. Una constatació ben actual, la reproducció del patrons de conducta que fan molts infants maltractats quan arriben a l’edat adulta, és present a una novel•leta americana dels anys cinquanta !!!.
No puc més que pensar en la societat de l’Espanya franquista als anys cinquanta. Misèria i injustícia. Endarreriment cultural i “la letra con sangre entra”. Vam perdre el tren de la història, ens el van fer perdre. Quan, ni que sigui de passada, un simple frase et colpeix així, la veritat és que la sang em bull. Esper que no sigui debades.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

No fa gaire dies, un company em deia, sense cap mania, que jo era un exemple de permanent insatisfacció. He de confessar que gairebé vaig obrir la boca per rebatre’l  amb una certa indignació. Finalment em vaig quedar callat. Qualque cosa dintre meu em deia que el meu company tenia raó.
Sí, és cert, visc en una permanent insatisfacció. M’aixec cada matí ben conscient que hi ha molt per fer, que intent –intentam- buidar la mar amb un colador. Que cada passa que aconseguim donar costa molts esforços i que no és garantia per evitar un futur retrocés.
No som gens donat a la instrospecció, però, com a qualsevol persona amb un cervell que li rutlla, és forçat aturar-se a pensar  perquè fas les coses i quins resultats tenen.
No he trobat gaire conclusions definitives, i certeses cap ni una, però si més no una mínima idea se m’ha instal•lat al cap, una idea que neix d’una làpida a un cementiri. Una làpida a l’antic cementiri civil del meu poble. Una làpida mig destrossada per elements feixistes. Una làpida dedicada a un mestre de l’escola moderna , “l’escola laica”. Una làpida que començava dient…”Los librepensadores al maestro…”.
Pensament lliure, lliurepensament. És a dir l’afirmació de la capacitat de l’ésser humà de no trobar-se subjectat a cap autoritat dogmàtica, sigui de la natura que sigui, i d’emprar l’anàlisi racional i crítica davant les tota proposició que empri argumentació d’autoritat.
Form part des de fa molts, molts anys d’un partit polític, he actuat sempre des de la lleialtat als meus companys i des de la fidelitat a la paraula donada, però sens dubtes mai he acceptat que la veritat és fruit de l’autoritat, o que hi ha –en política o en qualsevol altre àmbit- actuacions o positures que poden defugir l’anàlisi crítica.
He procurat, no sé si me n’he sortit del tot, observar el món amb ulls de lliurepensador. Pot ser per això, si renuncies a la concepció del partit-dida, si no assumeixes les coses acríticament…llavors fàcilment tot el que t’envolta és motiu d’insatisfacció.
Tal volta tot aquesta reflexió no passa de ser una ridícula i autojustificativa descripció del que simplement és una actitud infantil davant la vida, o pitjor encara una espècies de retòrica bizantina sense substància. Pot ser. Però sigui el que sigui, una cosa tinc clara, no tinc res de que penedir-me però, així i tot, el món que em pertoca viure no m’agrada.

No estic satisfet i no vull estar-hi. Si satisfacció suposa acceptació no vull estar-hi.  El dia que la satisfacció m’ompli seré mort  o pitjor, m’hauré rendit. No és el que voldria.

• Un poc de tot
• Sense comentaris