Tot pensant en les cada vegada més cruels incoherències de l’Església Catòlica que talment sembla que hagi engegat una cursa per esbrinar com més i millor pot martiritzar a la humanitat que diu voler emparar, m’ha vingut al cap la novel·la de Dostoievsky, “Els germans Kamaràzov”. Concretament el seu cinquè capítol. Us deix aquí, llavors, una ressenya sintètica de “El gran inquisidor”.

A «El Gran Inquisidor», probablement el capítol més cèlebre d’Els germans Karamàzov, l’Ivan llegeix a l’Alioixa un poema seu que descriu la trobada entre el cardenal gran inquisidor i Jesús, que ha tornat entre els homes. L’acció transcorre a la Sevilla del segle XVI, a l’època més terrible de la Inquisició, «quan cada dia, en algun lloc del país, flamegen les fogueres a la glòria de Déu».  Dostoievski imagina que Jesús apareix entre les cendres de les fogueres i avança en silenci entre la multitud, que el reconeix i li demana que faci miracles. L’inquisidor, segur de la seva autoritat, el fa detenir i li pregunta: «¿Per què has vingut a fer-nos nosa?».  Tot seguit li retreu que condemnés la humanitat a la misèria i la desesperació carregant-la amb el llast massa feixuc de la llibertat: «¿Has oblidat, doncs, que l’home prefereix la pau i fins la mort a la llibertat de discernir el bé del mal? No hi ha res de més seductor per a l’home que el lliure albir, però res tampoc de més dolorós». 
Les figures de Jesús i de l’inquisidor representen dues maneres diferents d’entendre la religió: l’una qüestiona, inquieta i obliga a estar alerta; l’altra consola i protegeix a canvi de la submissió. ¿Són dues tasques complementàries o incompatibles? La paradoxa es teixeix amb els raonaments que, en nom de la fe, va embastant l’inquisidor en presència d’un Jesús que l’escolta amb una actitud d’infinita paciència. El cardenal rebla els seus parlaments amb la sentència següent: «T’ho repeteixo: demà, a un senyal meu, veuràs aquest ramat dòcil com porta brases roents a la foguera on Tu pujaràs, per haver vingut a destorbar la nostra obra. Perquè si algú ha merescut més que tothom la foguera, ets Tu». 

No hi afegiré gairebé res més. Només dir-vos que si més no les paraules de l’escriptor rus ens porten a reflexionar sobre la deriva en contra del “llast feixuc de la llibertat” que actualment – recordant els anys que té la novel·la podríem pensar que sempre- encapçala l’Església Catòlica. Pensem-hi.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Cada 6 de gener, dia dels reis, es celebra a l’estat espanyol l’anomenada Pasqua Militar. Aquest dia el Rei d’Espanya sol rebre solemnement al Palau d’Orient, a Madrid, al president del govern, als responsables de l’Estat Major dels exèrcits i a membres de les ordres militars. Es pronuncien discursos, s’imposen condecoracions, es llencen plans estratègics, etc. És una imatge que, any rere any, podem veure als mitjans de comunicació.
Allò, però, que molta gent no sap és el motiu d’aquest commemoració. Ens hem de remuntar enrere en el temps. La Pasqua Militar fou instituida per Carles III per commemorar precisament la “reconquista y reintegración de la isla de Menorca en la corona española”.
Efectivament, el 1782, les tropes espanyoles ocupen la illa de Menorca. Malgrat un breu parèntesi posterior en que tornà a mans britàniques, el Tractat d’Amiens de 1802 ratifica l’ocupació espanyola.
Aquesta ocupació tingué ben prest funestes conseqüències. Implantació també a l’illa del Decret de Nova Planta- ja en vigor des de feia gairebé un segle a la resta de terres de parla catalana- que suposà la pèrdua de les institucions pròpies, el centralisme madrileny, l’expulsió de la llengua catalana de les escoles i de qualsevol lloc oficial, la progressiva castellanització, el retorn de la inquisició, la dependència econòmica dels interessos forans…
Res a celebrar tenim els menorquins el 6 de gener. Res a celebrar per haver caigut sota el jou dels borbons. Res a celebrar d’aquest fet d’armes que suposa un retrocés en tots els camps.
Al contrari, avui els menorquins només ens cal recordar la motivació infausta d’aquesta Pasqua Militat. Ens caldria posar-nos un llaç negre. De dol.

• Actualitat
• Sense comentaris

Va nèixer un set de novembre de 1913. Avui fa cinquanta anys que va morir: 4 de gener de 1960. Albert Camus.  La seva mare (Catherine Sintes) era de família menorquina emigrada a Algèria. Albert Camus, premi Nobel de literatura és també un poc nostre. Avui és el cinquantanari de la seva mort.
L’he llegit i l’he admirat. He patit llegint “La pesta” – mai ningú ha escrit res semblant sobre la injustícia infinita que suposa la mort d’un infant- i he viatjat per la desolació de “L’estrany”. He descobert la follia del poder nu d’oripells al seu Calígula, i m’ha fet pensar el seu “L’homme rèvolté”.
He admirat el seu pensament indepent, el seu rebuig a les consignes, la seva lluita constant contra les ideologies que allunyen l’home de la seva condició humana. Llegir avui Camus és veure que hi ha camins oberts on només hi veim barreres, sentir esperança on han sembrat desesper, creure altra vegada que la llibertat és la única fita.
En aquest món desencisat, en aquest avui on tot trontolla, Camus és més actual que mai. La seva independència, la seva valentia, el coratge d’enfrontar-se als gurus del pensament establert i solidificat, a dreta i esquerra, fa de la seva figura i de les seves idees un far enmig d’aquesta societat emboirada. 

“La tirania totalitària no es construeix sobre les virtuts dels totalitaris sinó sobre els falls dels demòcrates”

“Em deien que eren necessaris uns quants morts per arribar a un món on no es matés”

 “Malgrat les il•lusions racionalistes, i fins i tot marxistes, tota la història del món és la història de la llibertat”

“Si l’home fracassa en conciliar justícia i llibertat, fracassa en tot”

Frases, unes poques entre moltes, que descriuen l’home i el seu pensament.  Frases que avui ens il•luminen perquè són tocs d’atenció davant el silenci dels anyells en que ens volen fer viure.
Admir Albert Camús, un menorquí lliure.

• Actualitat
• Sense comentaris