Fa uns quants dies parlava al bloc del Pacte per l’Educació. Era una reflexió personal que titulava “Entre el temor i l’esperança”.

Avui, crec interessant incloure aquí els principals punts de l’escrit que la Confederació de Moviments de Renovació Pedagògica (MRP’s), entre d’altres associacions, ha adreçat al ministre d’educació. Faig meves totes i cadascuna de les paraules d’aquesta carta, i vull recordar que només és possible un pacte educatiu si compte amb el suport i la participació dels ensenyants. Un pacte fet a l’esquena dels docents, que són els que veritablement coneixen el sistema educatiu, està condemnat al fracàs.

No hi tinc res més a afegir. Esperem que els interessos partidistes no ofeguin una vegada més l’esforç quotidià dels treballadors de l’ensenyament.

NO RENUNCIAM a un Sistema Públic d’Educació, de titularitat i gestió pública, com a eix vertebrador i fonamental del Sistema Educatiu.

NO RENUNCIAM a una Escola Pública Laica que respecti la llibertat de pensament, de consciència i religió, i, per tant, les opcions ideològiques, polítiques i morals de l’alumnat, de les seves famílies, del professorat i de tots els treballadors i treballadores dels centres. Això suposa que els símbols i l’adoctrinament religiós o de qualsevol altra naturalesa surtin dels centres d’ensenyament finançats amb fons públics, així com la progressiva eliminació de l’ensenyament confessional.

NO RENUNCIAM a una Escola Pública de Qualitat que reconegui i respecti la diversitat com un fet enriquidor, i , des d’aquesta situació de partida naturalment heterogènia, treballi científicament per l’èxit educatiu de tots i cadascun dels seus membres. Una Escola de Qualitat dóna una resposta educativa ajustada a les necessitats que es presenten, en funció de les característiques de l’alumnat i la seva relació amb el medi en que aprèn i es desenvolupa.

NO RENUNCIAM a una Escola Pública Inclusiva, una escola per a tots, una escola en la que l’alumnat assoleixi les finalitats comuns de l’educació i en la que no s’exclogui o es relegui a ningú per raons socioeconòmiqes, de ètnia, de sexe, de religió, de cultura o edat. Això implica eliminar el finançament total dels centres que discriminen per raons de gènere o de qualsevol altra circumstància de les que contempla l’article 14 de la Constitució.

NO RENUNCIAM  a una Escola Pública Igualitària en la que tots es reconeguin mútuament com iguals en dignitat, drets i deures, i, especialment, en el dret a una educació de qualitat i a l’èxit educatiu personal en totes les etapes del sistema educatiu, des dels 0 anys fins a la Universitat.

NO RENUNCIAM a una Escola Pública Gratuïta que compti amb tots els mitjans necessaris per fer efectiu el dret dels ciutadans a una educació que els proporcioni els aprenentatges fonamentals i necessaris per seguir aprenent al llarg de tota la vida.

NO RENUNCIAM a una Escola Pública Democràtica que es proposi finalitats i objectius que són compartits i acordats per tots els sectors de la comunitat educativa, que fomenta i aplica pràctiques i procediments democràtics, que utilitza el diàleg i la negociació per resoldre els problemes o conflictes que puguin sorgir.

En definitiva NO RENUNCIAM a que els poders públics eixamplin i enforteixin l’educació pública mitjançant la cessió de sòl públic només per a l’escola pública i amb un compromís de suficient finançament, fins a arribar al 7% del PIB de despesa pública adreçada a educació, per fer realitat la millora del sistema educatiu i el dret universal a una educació de qualitat en condicions d’igualtat.

A aquest manifest, que compartesc al cent per cent,  que està redactat i signat per associacions i confederacions d’àmbit estatal, hi vull aportar un parell de punts que personalment consider cabdals i són compartits, estic segur, per la majoria d’ensenyants de les Illes Balears.

NO RENUNCII a una Escola Pública en Llengua Catalana que, arrelada a la societat, sigui instrument conscient per a la normalització i difusió de la nostra llengua i cultura.

NO RENUNCII a una Escola Pública que segueixi els paràmetres fixats per les institucions de les Illes Balears en ple exercici de la seva capacitat d’autogovern.

Com a conclusió només una frase: la renuncia és la primera passa vers la rendició. I això mai. NO RENUNCIEM.

• Actualitat
• Sense comentaris

Fa uns dies vaig assistir, a Palma, a la presentació del llibre de Miquel López Crespí. “Novel•la, poesia i teatre. Memòries 1968-2008”.  A l’acte Mateu Morro, Antoni Vidal Ferrando i el mateix autor feren unes excel•lents dissertacions sobre l’obra. Ni de bon tros puc apropar-me a l’anàlisi que en feren. Llavors em limitaré, ara que he llegit i paït el llibre, a exposar-vos la meva particular opinió.
Així, en primer lloc, una cosa puc deixar clara. És un llibre on la literatura esdevé indestriable del compromís polític, on la ideologia és cultura i la cultura és lluita i rebel•lia.
Fem llavors un viatge tot llegint, un viatge que ens porta als anys de plom de la dictadura, a la llum de les il•lusions d’un nou futur, a les ombres dels somnis traïts…un viatge que es fa remembrança personal d’uns anys compartits, vivència de tants fets que encengueren focs o acabaren en boira i fum. Però no és un anecdotari, ni tan sols un dietari. És una profunda i lúcida reflexió sobre la tasca literària, un itinerari de novel•les, poemaris, peces de teatre que donen sentit i explicació a tota una època.
Reconec que som incapaç d’anar més enllà d’aquestes quatre notes. No tinc prou paraules ni recursos per copsar en aquesta entrada tot allò que a aquestes memòries s’hi pot trobar. Així que només em resta recomanar-vos, sincerament, la lectura d’aquesta obra de Miquel López Crespí.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

He encapçalat aquest comentari amb un fragment de “La Balenguera”, actual Himne de Mallorca, perquè precisament el que pretenc fer és això, mirar enrera per, ni que sigui per un moment, recordar la història i les pròpies arrels.

Em referesc a una història molt concreta, la de la formació política en que fa més de trenta anys que milit, el PSM-Entesa Nacionalista.

I a què ve aquest atac de nostàlgia, us podeu demanar. Molt senzill, per casualitat ha caigut altre vegada en les meves mans el fulletó original que s’edità per donar a conèixer la “Declaració de Principis del Partit Socialista de Menorca”. Us assegur que, després de tants anys, és una lectura interessant. Ja he escrit sobre aquest mateix tema, però em segueix sobtant la plena vigència de la majoria de qüestions que hi podem trobar.

Més enllà del llenguatge propi de l’època i que avui en dia grinyola un poc, no pos en dubte ni per un moment la versemblança de l’afirmació que Menorca “roman sotmesa a un sistema econòmic capitalista i un procediment polític administratiu de signe quasi colonial. Aquestes premisses d’insularitat, sistema econòmic i manca d’autodeterminació posen en gran perill la fràgil estructura física i humana de Menorca”.

Podem perfectament traduir el llenguatge de la transició a un altre més actual i llavors ens trobaríem amb els conceptes, ben d’avui en dia, que el PSM no es cansa de repetir: Cal bastir un nou model econòmic respectuós amb el territori, cal més autogovern per a Menorca, cal preservar la identitat cultural de l’illa…

Hem avançat molt, és vera, des de que es publicà aquest manifest fundacional del PSM. Els Consells Insulars són una realitat, la nostra llengua i cultura s’ha revifat, s’han aprovat mesures de protecció del territori, s’han donat passes per avançar cap a un model econòmic més sostenible. És cert i així ho dic clar i català. Si més no, al llegir aquests principis del PSM que llavors neixia, no puc evitar veure quan feble és encara tot el que s’ha aconseguit i quan necessari és encara el treball per assolir un veritable autogovern per a Menorca, quan precària és encara la normalització de la nostre llengua, quants perills sobrevolen encara el nostre entorn natural, quan depenent i dèbil és la nostra estructura econòmica.
Girar l’ullada cap enrera…ajuda a la reflexió. Que la reflexió porti al compromís.

• Actualitat
• Sense comentaris