Les passades vacances de Nadal vaig estar viatjant pel Nord d’Itàlia. A Milà, on hi teniem la nostra base, vaig visitar una vegada més la Pinacoteca de Brera. És una visita obligada. Hi pots trobar algunes de les grans obres de la pintura universal. Des del Sopar d’Emaús de Caravaggio al Crist mort de Mantegna, tot passant per Les noces de la mare de Déu del Rafael. Però no és d’art en general d’allò del que vull parlar, sinó centrar-me en una obra concreta. “Il quarto stato”, el cèlebre quadre de Giuseppe Pellizza de Volpedo.
Quan vaig entrar a la sala on és exposat em va colpí. Em passa el mateix cada vegada que puc admirar-lo. Té la força de l’esperança i el dolor de la injustícia. Durant anys les seves reproduccions van omplir les llars de multituds de persones que havien fet de la lluita obrera l’horitzó de la seva vida.
Assegut, una vegada més, davant l’original vaig apuntar tres paraules a la meva llibreta de notes: encara, història, necessitat. Avui, endreçant, les he recuperades i m’han vingut al cap els mateixos pensaments d’aquell matí al barri milanès de Brera.
Encara cal lluitar, encara hi ha explotació al món i a la nostra terra. La història no s’ha acabat i les contradiccions de la societat en que vivim fan més necessàries que mai les concepcions d’esquerra.  Il quarto stato. La representació, gairebé sense rostre, dels desvalguts, dels marginats, dels explotats que marxen vers un món millor, tot sabent de la repressió que trobaran pel camí. Sense rostre però sense por. Sense rostre però sense claudicació. Sense rostre per una idea comuna.
Pot ser pecaré de nostàlgic, fins i tot algú m’acusarà de romàntic atrotinat. Tant se’m fum, encara crec que el quart estat no ha dit la seva darrere paraula.

• Un poc de tot
• Sense comentaris