LLegia avui sobre una dona. Una dona desconeguda per a molts. Una dona, però, que exemplifica la història del nostre temps. Estic parlant de María Goyri. Una de les primeres dones, sinó la primera, que accedí a la universitat on obtingué la llicenciatura en Filosofia i Lletres. A l’Estat Espanyol, és clar.
Casada amb Ramon Menéndez Pidal, dedicà la seva vida la renovació educativa. Fou fundadora del famós “Instituto Escuela” i fins a la rebel•lió franquista treballà a la “Institución Libre de Enseñanza”. Fou una gran investigadora de la cultura popular i exercí també d’articulista a revistes progressistes de l’època.
La dictadura feixista tancà els centres que María Goyri havia promogut i no pogué tornar a exercir cap mena de docència. Morí el 1955 en aquest mena d’exili interior que colpí a alguns intel•lectuals que restaren a l’Estat Espanyol.
Però, malgrat he cregut oportú incloure aquests apunts biogràfics, allò que m’ha cridat poderosament l’atenció ha estat un dels seus escrits sobre educació, millor dir un quadern de notes sobre la pràctica educativa que portava a terme. És tan assenyat allò que escriu, amb un llenguatge tan planer, que no he pogut deixar de pensar en l’amanida burocràtica en que s’han convertit els nostres centres educatius. Cada vegada estic convençut que la legislació educativa pot ésser sovint més un entrebanc que una ajuda.
Escriu Maria Goyri: “Hacer sentir como un gran mal la pérdida de tiempo, para ello hacer que sea aprovechado. No amenazar constantemente con la pérdida de curso. Las sanciones no serán suspensión del recreo. Nunca se impondrá sanción que suponga merma de trabajo…En la clase se ha de hacer mucho trabajo oral, haciendo que intervenga el mayor número de niños. Buscar novedad. No colocar muchas cosas, si no bien digeridas…”.
No cal seguir. Pel cap se’m passen una sèrie de idees. La primera, el increïble retrocés que va suposar el franquisme, la segona que qualsevol reforma educativa ha de començar per la preparació a fons dels ensenyants. Preparació no només en coneixements sinó en la responsabilitat de la seva tasca. Responsabilitat que cal sigui valorada socialment.
Si no som capaços de partir d’aquí qualsevol reforma educativa està condemnada al fracàs. He parlat de Maria Goyri, però hauria pogut fer-ho de Rosa Sensat, Marta Mata…o altres grans educadores de diverses èpoques. Totes elles ens dirien el mateix, la clau està en el professorat. En el seu temps i ara. A veure si aquesta lliçó, tan senzilla com les notes del quadern de Maria Goyri, qualque dia s’aplica.
- Un poc de tot
- Sense comentaris