Fa uns dies vaig assistir, a Palma, a la presentació del llibre de Miquel López Crespí. “Novel•la, poesia i teatre. Memòries 1968-2008”.  A l’acte Mateu Morro, Antoni Vidal Ferrando i el mateix autor feren unes excel•lents dissertacions sobre l’obra. Ni de bon tros puc apropar-me a l’anàlisi que en feren. Llavors em limitaré, ara que he llegit i paït el llibre, a exposar-vos la meva particular opinió.
Així, en primer lloc, una cosa puc deixar clara. És un llibre on la literatura esdevé indestriable del compromís polític, on la ideologia és cultura i la cultura és lluita i rebel•lia.
Fem llavors un viatge tot llegint, un viatge que ens porta als anys de plom de la dictadura, a la llum de les il•lusions d’un nou futur, a les ombres dels somnis traïts…un viatge que es fa remembrança personal d’uns anys compartits, vivència de tants fets que encengueren focs o acabaren en boira i fum. Però no és un anecdotari, ni tan sols un dietari. És una profunda i lúcida reflexió sobre la tasca literària, un itinerari de novel•les, poemaris, peces de teatre que donen sentit i explicació a tota una època.
Reconec que som incapaç d’anar més enllà d’aquestes quatre notes. No tinc prou paraules ni recursos per copsar en aquesta entrada tot allò que a aquestes memòries s’hi pot trobar. Així que només em resta recomanar-vos, sincerament, la lectura d’aquesta obra de Miquel López Crespí.

• Un poc de tot
• Sense comentaris