Fa uns dies al seu bloc, interessant i recomanable, Maite Salord publicava una entrada sota el nom de Mots-Propis. En resposta a una pregunta de la misteriosa Matilde de la Mole, contestava el següent sobre Salvat-Papasseit:

“Salvat, cap al 1914 ingressa a la “Juventud Socialista”i comença a escriure a publicacions revolucionàries amb el pseudònim de Gorkiano. Decebut del socialisme, Salvat va practicar un anarquisme molt personal. Tot i que és un referent de l’avantguarda catalana, aquests primers textos ideològics (per exemple, els mots-propis) poden relacionar-se amb les idees del Modernisme (ja superat en aquells anys) més regeneracionista. I, evidentment, d’aquí surt el nom d’Ibsen (el referent dels regeneracionistes, juntament amb Nietzsche). El nom de la revista és, efectivament, una adaptació de l’obra d’Ibsen L’enemic del poble.”

Això em va interessar. Recordava haver llegit l’obra, en una època que també vaig llegir la famosa “Casa de nines” ,també d’Ibsen, o “La senyoreta Júlia” d’Strindberg.  De resultes de tot això he rellegit “Un enemic del poble” i m’ha sorprès molt l’actualitat del que planteja.
“El protagonista, el doctor Stockmann, denuncia que les aigües del balneari, font principal d’ingressos al poble, esdevenen un problema per la salut. Els habitants del poble intenten amagar aquesta veritat i així aconsegueixen que aquest fet només es quedi amb una denuncia del solitari doctor davant de tot un poble. L’obra acaba amb el judici del doctor Stockmann. Això comporta que ell i la seva família se’n hagin d’anar del poble.”.

A aquesta terra nostra on els temes mediambientals han estat tractats sovint com una mena de follia de quatre eixelebrats, a aquestes illes nostres on posar-se a contracorrent de l’opinió majoritària esdevé gairebé una condemna social, en aquest país nostre on durant anys i panys els diners, els beneficis, han estat la mesura de totes les coses, estic segur que el Dr. Stockmann hi reconeixeria, malauradament, la mateixa hipocresia deshonesta del seu petit poble nòrdic.
Hi hem tingut molts Doctors Stockmann a les Illes Balears. Massa. Persones que han gosat enfrontar-se als poders fàctics per preservar el nostre territori. Persones que han estat –i són- qualificades com a “enemics del poble” pels mateixos que llavors desfilen pels jutjats acusats d’embutxacar-se doblers del poble. A Menorca, una variació sobre el mateix tema sovinteja els mitjans de comunicació en boca del Partit Popular. Acusen el PSM “d’anar contra els interessos de Menorca”. És exactament el mateix. La hipocresia, la manca d’honestedat, la corrupció, la falsedat, l’adoració dels guanys fàcils…tot revestit de retòrica grandiloqüent.

Una diferència. No deixarem la nostra terra. Seguirem defensant les nostres idees. Ni que sigui en solitari com el Dr. Stockmann.

Ibsen

• Actualitat
• Sense comentaris

Diari de sessions del Parlament de les Illes Balears. Plenari de 5 de desembre de 2006.

“Crec, sincerament, que hem actuat de l’única manera que es pot actuar en democràcia, crec que les responsabilitats han d’esser immediates i sense cap tipus de dilació a qualsevol partit polític d’aquelles persones que tinguin aquest tipus d’acusacions fonamentades, greus o de delictes de corrupció. Tolerància zero amb la corrupció a qualsevol partit polític…”

Paraules de Jaume Matas i Palou. Mentre les pronunciava estava defraudant a Hisenda, segons pròpia confessió davant el Tribunal de Justícia que l’està jutjant per uns altres presumptes delictes: malbaratament de cabals públics, blanqueig de capitals, prevaricació administrativa, falsedat documental, frau a l’administració, delicte electoral…

No sé quina resolució prendran finalment els jutges i fins que no hi hagi sentència ferma sempre s’ha de presumir la innocència de l’acusat. Ara d’allò que no podem dubtar és de les pròpies paraules de Jaume Matas quan confessa un frau, perllongat durant anys, a Hisenda. Si ho ha fet per emmascarar delictes pitjors, això jo no ho sé. El qui sí sé, i saben tots els ciutadans de les Illes Balears, és que quan Jaume Matas tronava des de la tribuna del Parlament tot defensant la seva incorruptibilitat llavors ja no era aigua clara. Ell mateix ho ha confessat.

Em fa vergonya. Em sent avergonyit de que un president de la meva terra gosés alliçonar-nos des de la cambra que representa la sobirania popular dels pobles de les Illes Balears mentre feia mangarrufes per no pagar els imposts que li corresponien. I si jo em sent avergonyit, esper que –al manco- també s’hi sentin els seus correligionaris que l’aplaudien, l’encensaven i s’agenollaven al seu pas. Esper que el Partit Popular tingui la mínima dignitat de demanar perdó, de col•laborar amb la justícia i de netejar els estables d’Augies que congriava al seu interior. No sé, però, si és massa esperar. Al cap i a la fi són els estables de Jaume Matas.

Sigui com sigui, sigui quina sigui la decisió final dels tribunals, hi ha fets que no es poden amagar. A hores d’ara sabem que dels tres presidents populars que ha tingut el Govern de les Illes Balears, un es demostrà que havia delinquit i si no fou condemnat va ser per la prescripció del cas Túnel de Soller, l’altre -honest- durà un sospir, i el tercer de moment ha confessat que és un defraudador. De moment. No m’assembla que sigui una bona tarja de visita. Jo no els compraria un cotxe de segona mà. Esper que tampoc ho facin els ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears.

• Actualitat
• 6 comentaris

Demà, dissabte dia 27, o avui –segons quan es llegeixi aquest comentari-  Ramon Orfila deixarà la batllia des Mercadal. És, llavors, un bon moment per escriure’n quatre ratlles.
Fa molts anys que conec en Ramon. He vist, he viscut, la seva excel•lent feina com a batlle. Feina incansable que ha fet des Mercadal un poble dinàmic, viu, obert i reconegut. Però abans també com a regidor, conseller i diputat. En tots els llocs de responsabilitat que ha ocupat ha deixat el record de seriositat, honestedat i fidelitat a les seves idees. Ha demostrat la seva vàlua política però també humana. Estic segur que ara, com a President de la Comissió Balear de Medi Ambient, farà també honor a la seva merescuda fama d’home íntegre, feiner, dialogant i eficient. N’estic segur.
He mantingut, al llarg dels anys, molts debats i converses polítiques amb en Ramon i sé de la fermesa de les seves idees i de la tolerància amb que les aplica. Una combinació ben poc freqüent i que, avui per avui, en aquest món trasbalsat de la política fa més falta que mai.
Però això no és una elegia, en Ramon encara pasturarà moltes tanques, ni tampoc un homenatge que no som ningú per fer. És simplement una reflexió personal més al meu i ben personal bloc. Així que per la meva part només em cal afegir: Gràcies, Ramon.

• Actualitat
• 3 comentaris