Ben bé no sé que escriure. Sé que alguna cosa he de dir però us assegur que ben bé no sé que escriure. No em ve de gust fer una anàlisi política i tampoc és el moment de regir-me per sensacions personals. La veritat és que la situació que estem vivint a les Illes Balears ha arribat a cotes que mai m’hagués esperat.
Ha dimitit la Presidenta del Parlament i ,després d’uns dies d’interregne marcat pel reglament de la cambra, elegirem un nou president. Mentre tant el rondó segueix sonant (mocions de censura, dimissions, qüestió de confiança…).
Tinc la sensació, com mai l’havia tinguda, de moure’m dins una bombolla aliena a la vida real. Aquest és el perill més seriós. Els que estem en política no ens podem permetre deixar de tenir els peus a terra. Cal redreçar les coses, cal un esforç de totes les formacions polítiques per retornar l’enfocament de la política vers els problemes reals de la gent més enllà del llombrígol de les vicissituds parlamentàries.
No vull deixar de dir que la dimissió de Maria Antònia Munar m’ha colpit. Diferències polítiques apart i sense prejutjar ni valorar motivacions, tres anys de feina conjunta a la Mesa del Parlament inevitablement creen uns certs lligams d’amistat. Però les persones passen i les institucions romanen. El Parlament de les Illes Balears ha de seguir en la seva tasca. Tenim un govern que governa, pren decisions i actua amb fermesa malgrat les dificultats. Ens cal també un Parlament que, amb celeritat i eficàcia, retorni a la normalitat.
Sé que aquesta entrada està quedant una mica esbojarrada i confusa. Tant dóna. En realitat només vull transmetre un missatge: els problemes dels ciutadans són més importants que les picabaralles polítiques. Crec que si, de cor i no només de boqueta, totes les forces polítiques assumíssim aquesta veritat podríem albirar un horitzó d’esperança. Jo la tinc.
