A vegades hi ha decisions polítiques que no m’entren al cap. Voregen l’absurd o, tal volta, la irresponsabilitat.
Durant aquesta legislatura els escàndols de corrupció han farcit la vida política. La pràctica totalitat –llevat del cas Inestur que provocà l’expulsió d’Unió Mallorquina del govern de progrés- són conseqüències de la nefasta gestió del Govern Matas. A gairebé tots aquests casos hi podem observar una constant, la utilització de les empreses públiques com a instruments i tapadores per cometre els presumptes malbarataments de fons públics.
A ningú li assemblarà estrany, llavors, que s’hagi vist la necessitat d’establir mesures de control i fiscalització de les despeses d’aquestes empreses públiques. Això és el que pretén, precisament, una llei – Llei del Sector Públic Instrumental- que ha presentat per a la tramitació parlamentària el Govern de les Illes Balears. D’aprovar-se, suposaria l’establiment de nombrosos filtres que dificultarien molt que es tornessin a donar els desviaments de diners públics a butxaques privades que caracteritzaren l’època Matas.
Ara anem, idò, a allò que no entenc, el que no m’entra al cap. Qualsevol persona amb dos dits de front suposaria que el Partit Popular –ni que fos per netejar la seva imatge- donaria suport a una legislació d’aquestes característiques. Res més de lluny de la realitat. El Partit Popular ha presentat una esmena a la totalitat a aquesta llei. Una esmena que, traduït a llenguatge planer, vol dir que els populars s’oposen a la llei, hi votaran en contra i faran el possible perquè no surti endavant.
Davant aquest despropòsit només es pot plantejar una possible disjuntiva. El Partit Popular, immergit en l’absolut desconcert, està donat pals de cec o al contrari, una hipòtesi terrible, s’hi oposa conscient i fredament per seguir tenint les mans lliures si tornen a governar. És aquesta esmena a la totalitat un anunci de la seva voluntat de reincidència?. El temps ho dirà.

• Actualitat
• Sense comentaris

Ho he dit moltes vegades a aquest mateix bloc. Ningú està en política per obligació. La conseqüència és òbvia. S’han d’enfrontar el problemes que vagin sorgint per difícils que siguin o assemblin. Per això s’ha contret un compromís amb els electors, amb la ciutadania. En cas contrari no hi ha cap pas barrat per tornar casa. Així de senzill.
Per tant que no es vegi en aquest comentari cap mena de queixa. És simplement una reflexió, també molt senzilla. He viscut durant dues legislatures la tasca parlamentària i la veritat és que, a la segona, ens ha passat de tot, de tot. I, a sobre, gairebé res és imputable a la tasca de l’actual govern.
Des del metro de Palma que va esdevenir un canal navegable a les cendres volanderes del volcà islandès els problemes han sortit com bolets.
Desenes de casos de corrupció, diputats imputats, dimissions a dojo, ex-presidents a la banqueta dels acusats, forats negres pressupostaris…una herència de la legislatura passada, del govern Matas, que ha suposat un llast enorme per a la tasca del govern progressista.
Per acabar-ho d’adobar la crisi econòmica. Una crisi que ha colpejat fort les nostres illes.
Però les dificultats forgen les voluntats. I malgrat aquest allau de desgràcies, aquesta “ilíada d’afliccions” que diria Ciceró, ni un per segon s’ha aturat de fer feina de valent. Amb molts entrebancs però sense pausa.
Mentre tant l’oposició popular- en bona part causant de moltes de les problemàtiques- està patint d’un atac d’amnèsia col•lectiva. No recorden res del que van fer, van dir o van engegar la legislatura passada. A sobre –supòs que pel seu pòsit cristià- parlen com si l’aigua lustral d’un bateig de conveniència els hagués netejat de la seva història…i gosen donar lliçons de bon govern. La hipocresia amnèsica té mala cura. Deixaren el nostre país amb més forats econòmics que un formatge gruyère i gosen alliçonar sobre bon govern. Sí, té mala cura.
Però, allò que és important, allò que em fa mantenir serè i encoratjat és que, malgrat el que ha plogut i el que plourà, seguim avançant. A vegades titubejant pels cops rebuts, a vegades arrossegant els peus, sovint amb un feix sobre les espatlles, però el Govern de les Illes Balears està actuant. I, cal dir-ho, amb infinita més transparència i honestedat que el ditxosament i poc honorablement finit govern Matas.  Les coses clares.

• Actualitat
• Sense comentaris

Malgrat el títol d’aquest comentari no pens fer cap mena de panegíric d’aquests dos grans homes, ni molt manco un paral•lelisme literari o biogràfic. De fet el que vull contar és purament anecdòtic. Tan anecdòtic  que és comparable a la sensació que es té quan, passejant per qualsevol ciutat estrangera, et topes amb qualque menorquí. Ni que només el coneguis de vista, segur que estableixes conversa i, en certa manera, et provoca una espècie d’alegria.
Idò, l’altre dia em vaig trobar un menorquí a les pàgines d’un llibre. A les primeres pàgines de la biografia d’Antonio Machado, escrita per Ian Gibson, es troba la següent referència a l’avi del poeta:

“En 1841 regresó a Cádiz y se trasladó casi inmediatamente a París donde trabajó …con el químico mahonés Mateo Buenaventura Orfila (1787-1853), autor de un celebérrimo libro de texto, Éléments de chimie médicale, a menudo reeditado en Francia y traducido a numerosos idiomas, entre ellos el alemán, el inglés y el español”.

Ja sé que aquestes quatre ratlles no justifiquen gairebé una entrada al bloc. Però com la referència em va sorprendre, i al cap i a la fi també les petites satisfaccions tenen el seu valor, quedi aquí escrit que em vaig trobar un menorquí il•lustre a les pàgines d’aquest llibre. Ben igual que si hagués estat passejant per la Rive Gauche. Ja està. Res més.

 
16:45 21/05/2010

• Un poc de tot
• Sense comentaris