No és la meva intenció fe cap mena de broma sobre l’actual situació econòmica. Al contrari vull utilitzar el títol d’aquest mític disc de Supertramp, editat el 1975, per fer una reflexió sobre els actors de la crisi.
No hi ha dubte que per la gran majoria de ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears (i d’arreu de l’Estat) la crisi és una realitat ben present. Ho és pels milions de persones que són a l’atur, ho és pels pensionistes que veuran congelats els seus ingressos, ho és pels treballadors del sector públic que veuran retallats els seus sous, ho és pels petits empresaris que es veuen ofegats per les pèrdues, ho és per tots els assalariats que viuen amb el cor estret veient perillar el seu lloc de feina i com va disminuint la seva capacitat adquisitiva…Per tots aquests sectors de la població la crisi econòmica no és cap figura retòrica.
Però, sí, “Crisis?, What Crisis?”. Crisi? quina crisi? es poden demanar algunes persones que amb enormes patrimonis personals no es veuen per res afectats pels maldecaps i estretors que, poc o molt, afecten a la majoria de la ciutadania. Quina crisi pateixen els grans banquers que, any rere any, acumulen enormes beneficis?. Quina crisi assumeixen els posseïdors de les grans fortunes que es passegen per les revistes del cor o de més al sud?. Quina crisi, de segur es demanen aquells que ingressen més diners en un any dels que veurà durant tota la seva vida qualsevol treballador .
Són això preguntes demagògiques?. Pot ser n’hi haurà que així ho consideraran. Són massa anys encensant aquesta mena de taurons financers fins als punts de presentar-los com un exemple per a la resta de mortals.
Però, en aquests moments en que s’imposen sacrificis econòmics als pensionistes, als treballadors públics, a les persones dependents…cal dir ben clar que aquests tan rics, guapos i famosos han de contribuir…i molt, perquè molt és el que tenen.
Assembla ser que, arrossegat per les circumstàncies, el govern Zapatero –que es diu socialista- ha decidit establir qualque tipus de nou impost sobre les grans fortunes. Això sí, deixant ben clar que no és imminent, que és temporal…i es durà a la pràctica no saben quan. Les retallades socials, en canvi, són per ara mateix.
Qualque cosa no quadra. Em rebel•la que mentre la gran majoria pateix, una minoria farcida d’euros segueixi entonant la cançó de Supertramp. Crisis?. What crisis?.
- Actualitat
- 4 comentaris
Sempre pagam las crisis els meteixos o sigui sa clase treballadora, tan si esteim gobernats per sa esquerra com per la dreta.Ses fortunas més grans o sigui es qui no saben casi ni que tenen de riquesa son intocables per es poder politic, quina vegonya es aques que paguin més perque tenen mes.
Que paguin ells més impost i no es jubilats o pensionistas o es treballadors!!!!!
Crisis per es de sermpre,ja está bé………..de mentidas i de paisos fiscals volem politics valents i per defensar sa solidaridad de sa clase més idefensa.
Venen mal donades. I és ben cert una vegada més pagaran els costos de la crisi aquells que no en tenen cap responsabilitat en haver-la provocada.
Benvolgut Eduard,
Fa quatre dies semblava, quan sentiem parlar al Govern de l’Estat, que haviem deixat enrera una crisi, ara pressionats per instàncies internacionals el govern (de l’Estat) pren la iniativa per tirar endevant unes mesures que per molts són injustes, injustes per una gran majoria de jubilats amb unes pensions que just arriben als 800 euros, injustes per uns treballadors públics que tenen plena dedicació a la seva activitat i que a més tributen tots i cadascun dels ingressos que per la seva activitat professional …. i després de tot aixó … qui pot dir que aquestes persones són els responsables del desgavell econòmic que pateix l’estat?
Péns que la crisi vé donada per moltes circumstàncies, algunes són de caire internacional i poc es pot fer per tal que no ens afecti, ara bé, després hi ha la iniciativa dels dirigents de les institucions públiques, aquells encarregats de gestionar els doblers de tots, i aquí podem dir que si es prenen les mesures adeqüades potser no siguin prou profundes per superar la crisi, però almanco poden reduir-ne el seu impacte a la societat.
Per desgràcia a l’Estat espanyol les mesures econòmiques adoptades pel govern de la nació (estat) han estat de caire més populista, volguent demostrar que estat amb els ciutadans, especialment en èpoques electorals (no cal ser molt llest per veura el moment temporal en el qual s’ha repartit el doblers que sobrava a les arques de l’estat (400 euros, Pla 2000E, ….), quan es negava que no hi havia crisi … quan ningú demanava encara ajuts per les penuries personals que estava passant.
No hem de ser demagogs, la crisi no l’han generat les grans fortunes, ni els treballadors, la crisi la generat sobretot la incapacitat i imprudència d’un govern que no sabia i encara no sap el que té entremans.
De moment, la famosa llei del mesures econòmiques ja ha sofert una modificació en menys de 24 hores, l’endeutament de les administracions, el congrés ha aprovat instar al govern que no congeli les pensions, i … si els treballadors públics són capaços de que una vaga general tengui exit… tencs el meus dubtes que no es derogui el decret-llei, tot i que encara potser no sigui convalidat per les corts.
Benvolgut, Jonarz.
Coincidesc en gairebé la totalitat del teu anàlisi. Allò en que hi tenc discrepàncies és en la conclusió final. Estic gairebé segur que el govern Zapatero té les mans lligades, que no té gaire marge de maniobra per fer-se enrere amb el decret que, jo com tu, consider profundament injust. Maluradament, crec que estem en un punt de no retorn. Veurem que passa, però els efectes immediats són ja demolidors. S’ha llençat un missatge pervers: els treballadors públics i els càrrecs polítics, segons la idea subjacent, estem cobrant sous enormes per treballs inútils. D’aquí al descrèdit del sistema autònomic, de la mateixa democràcia basada en l’existència de partits politics…n’hi ha només un pas. Això és perillós. De la congelació dels ingressos dels pensionistes -al final només el 2011- només dir que és una injustícia que clama al cel. I d’acord també que les mesures populistes s’han acabat girant en contra del mateix que les va proposar.
Si més no, l’espiral és infernal, la pressió per retallar la despesa és immensa. Estem abocats a anar en aquesta direcció inevitablement. Però, el meu disgust ve de que som molt conscients que això -a la llarga i a la curta- és només una operació cosmètica que no va a l’arrel del problema.
Estic disposat -parl personalment- que em baxin el sou el que faci falta. Al cap i a la fi sóc un interí en la política. Allò que no compartesc és que aquestes mesures es quedin a la superfície de les coses. Caldria una política econòmica i social que posés l’accent en l’austeritat com a concepció bàsica i contínua de la pràxis política, a la vegada, però, que es fixen els mecanismes fiscals per una veritable i justa redistribució de la riquesa. Si no ho fem així, estem fent castells en l’aire.