No n’havia sentit parlar mai. Em referesc a Lina Prokófiev, la primera dona del gran compositor rus. A una llibreria de Palma vaig trobar la seva biografia. L’he devorada en un parell –menorquí- de dies.
En realitat és la narració d’una vida trencada per l’stalinisme, talment com ho fou la de Anna Larina Bujarin de la que ja n’he parlat al bloc. Allò que em sobtà, i en certa manera m’hi va fer sentir més proper, és que Lina Prokófiev en realitat es deia Lina Codina, filla d’un artista líric català, parlava la nostra llengua i durant anys, al costat del seu marit, va recórrer les sales de concert d’arreu del món…fins que van tornar a la Unió Soviètica stalinista. Llavors començà el calvari, la separació forçada, la persecució i finalment el confinament en un camp de treball a la Sibèria. El Gulag.
No tinc cap intenció de desvetllar la història, cruel, injusta, d’aquesta catalana que va patir tot el terror d’un règim genocida.  Això ho deix per si us ve de gust llegir el llibre: “Lina Prokófiev” de Valentina Chemberdjí.  Edicions Siglo XXI. Però sí vull incloure en aquest comentari un paràgraf on la Lina recorda el seu pare i la seva nissaga catalana:
“Eso enfadaba a su vez a mi padre: “El idioma catalán no es un dialecto, es una lengua. Tenemos nuestra literatura y antes eramos un gran imperio”.
És emotiu llegir aquestes paraules pronunciades per una dona que parlava rus, anglès, alemany,francès, castellà, català…Una dona que passa del gran món de la música internacional a un camp de presoners. Val la pena llegir-ho. Val la pena no oblidar.

• Un poc de tot
• Sense comentaris