A vegades la realitat et copeja fort. I per a una persona que està en política és bo –i necessari- que sigui així. Explicaré el perquè d’aquestes paraules.
Ahir mateix vaig trobar-me casualment amb dos ex-alumnes –pels qui no ho saben jo som mestre- que voregen la trentena, són casats i tenen un fillet de mesos. M’exposaren la seva situació: fa més o manco uns quatre anys decidiren comprar un pis a una promotora immobiliària. Una aspiració ben natural per una parella que inicia la seva vida en comú. Acudiren a una entitat bancària a sol•licitar un préstec hipotecari. Tot foren facilitats. Fins i tot els hi oferiren més del 100% del preu de l’habitatge. Ells acceptaren pensat que així podrien fer front també a la compra del mobiliari per a la casa.
Els interessos eren baixos, el terminis de pagament a molts anys vista, feren comptes i consideraren que, destinant el sou d’un d’ells a les quotes hipotecàries, amb el sou de l’altre podien viure sense problemes. Compraren el pis, signaren la hipoteca, tingueren un fill…i es quedaren ambdós sense feina.
Quina és la seva situació actual?. Han de pagar unes quotes sense tenir cap ingrés, s’han menjat els pocs estalvis, el pis val, ara per ara, manco del que valia quan l’adquiriren. Ni venent-lo podrien saldar la hipoteca.
No sé traduir en paraules els sentiments que traspuaven quan m’ho explicaven. El que sí sé és que la seva vida s’ha convertit en una tragèdia. I, sincerament, no puc donar-los la culpa. Patiren un engany –potser des de la ceguesa però un engany- quan els engaliparen, els pintaren un futur de mel i sucre i els arrossegaren a una situació que ha esdevingut desesperada.
Durant molt temps les entitats bancàries van fer creure que venien duros a quatre pessetes. Això mai passa, però tothom no ho sap. Ells –il•lusionats- no ho veieren. Ara en paguen les conseqüències. No en tenen cap culpa els bancs d’aquestes situacions dramàtiques?.
- Actualitat
- 4 comentaris
Com deia un tio ahir a CNN+,
-La propera vegada, d’aquí 8 o 10 anys, quan tornis a sentir dir que es pisos mai baixen de preu te’n recordes d’aquest parella.
Ah, i cap notari no hauria acceptat que es signés una hipoteca si no es feia lliurement. A qui donam sa culpa?, as banc?, que feia sa seva feina. As BCE? que havia de controlar sa inflació. Al PSOE? que no mos va avisar. As batles?, sobretot es des Mercadal, que van deixar fer més promocions de ses necessàries. As sistema educatiu? per no explicar a s’escola res d’economia ni quantes mentides et poden arribar a dir a un Telenotícies.
Tria tu. A jo em basta el que ja he dit.
Benvolgut Eduard,
He de reconèixer que la situació que esteim passant es realment dura, especialment per aquelles persones que moguts per la il·lussió del moment van decidir iniciar un nou camí que semblava plané, però que a les primeres de canvi ha fet que tot fossin clots i bonys.
Però, tu saps bé que aquesta situació no es novedosa, fa poc més de 15 anys ja es va viure una situació familiar, però a n’aquell només va afectar a la feina, ja que moltes empreses ofegades pels deutes pendents dels promotors van haver de tancar deixant a l’atur als seus treballadors, la diferència es que a n’aquell cas els bancs no eren tan “generosos” amb els simples treballadors i no van poder hipotecar-se com ho han fet aquest cop.
Segurament, d’aquí a 10-15 anys ens tornarem trobar en la mateixa situació, esper que a Menorca no sigui per culpa de la construcció; ja que sino s’haurà arrasat una bona part del patrimoni natural que tenim, i segurament encarà serà més dura pels treballadors perque a pesar de tot … seguim mantenint l’il·lusió d’una vida millor i embobats per aquesta situació ens seguirem deixant enganyar!!!
Es trist però sempre són les il·lusions; allò que no ens deixa veura la verdadera realitat, i que fa que cada vegada tropissem a la mateixa pedra.
Tens raó, Jonarz. Nihil novum sub sole. Hem passat altres crisi. Si més no tinc la sensació que aquesta vegada les coses són una mica diferents. De qualque manera s’està aprofitant aquesta situació per remodelar l’estat del benestar retallant drets socials. Això malauradament marca un punt d’inflexió, i sí, s’han de mantenir il·lusions i lluites. És més necessari que mai…però també més difícil. En tot cas crec que és bo reflexionar-hi.