Em permetreu que, una vegada més, reprodueixi al meu bloc una sintesi de l’excel·lent discurs que Biel Barceló, portaveu del Grup Parlamentari Bloc i PSM-Verds i secretari general del PSM-Entesa Nacionalista de Mallorca, va pronunciar en el debat que, sobre les mesures econòmiques per fer front a la crisi, es va celebrar el passat dimarts dia primer de juny.

Sincerament crec que va reflectir el sentiment de molts ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears, tot demostrant seny i fermesa, responsabilitat i sentit de país, idees d’esquerra i anàlisi de la realitat. Va deixar les coses clares. Sense més preàmbuls, vet aquí un extracte de les paraules de Biel Barceló:

“La nostra posició és clara, l’hem feta pública, coincidim,
com crec que coincidiran totes les forces polítiques, en la
necessitat de retallar el dèficit. Una altra cosa és si s’ha esperat
massa, si les mesures són les adequades o si ens hem sentit
enganats pel canvi de discurs del Sr. Rodríguez Zapatero, que
de la nit al dia ha passat d’anunciar la imminent recuperació de
l’economia a dibuixar-nos un panorama gairebé apocalíptic.
S’havien de prendre mesures, prendre mesures sí, però
aquestes?, al nostre parer hi havia alternatives clares a fer
recaure el pes de la crisi econòmica -que no han provocat- sobre
pensionistes, treballadors del sector públic i persones
dependents, sense oblidar la retallada a les corporacions locals
i als projectes de cooperació. Des del nostre punt de vista el
Govern de ZP ha pres gairebé les mateixes mesures que hauria
pogut prendre un govern de dretes. Tornaré més endavant a
parlar de les mesures alternatives que es podrien prendre.”

“Ara, però, permetin-me que destaqui que la situació actual
ha deixat ben a la vista les mancances profundes del nostre
sistema autonòmic. Les decisions preses a Madrid
unilateralment, sense la més mínima consulta a agents socials,
a les comunitats autònomes ni a ningú, ens forcen a portar a
terme actuacions no consensuades, a trencar acords assolits en
el nostre àmbit competencial, a fer una política econòmica que
no té en compte la realitat pròpia del nostre país. Les Illes
Balears ja han fet un enorme esforç per contenir la despesa i
hem concentrat el gruix del nostre pressupost en educació,
sanitat i serveis socials. S’ha fet per tant un esforç suplementari
perquè no acabin patint les retallades els serveis bàsics
fonamentals per als ciutadans, esforç molt més meritori si tenim
en compte el dèficit històric de finançament que hem patit i que
l’Estat, governi qui governi a Madrid, mai no ha volgut
solucionar.
En el debat pressupostari del passat octubre, el conseller
d’Economia i Hisenda textualment afirmava que “resulta difícil
fer un pressupost més auster, a no ser que es vulgui entrar en el
risc de constrenyir les prestacions més bàsiques”. I efectivament
tenia raó el Sr. Manera en la seva apreciació. S’aprovà un
pressupost molt auster, on es realitzava un enorme esforç de
contenció en la despesa que posteriorment s’ha complementat
amb la reducció de conselleries, direccions generals, empreses
públiques i despesa corrent. Però mentre el Govern de les Illes
Balears feia aquest esforç, no era precisament aquesta la tònica
general de moltes de les administracions autonòmiques o
estatals. No s’ha de tenir en compte això? No s’ha de valorar
l’esforç previ fet ja per la nostra administració? Pel que sembla,
idò no. Des del Govern de l’Estat s’ha fet taula rassa i les
realitats econòmiques diferenciades no han estat ni
considerades. És la demostració clara i llampant de les
profundes mancances de l’arquitectura de l’anomenat estat de
les autonomies. Ha bastat un “decretarro” de Madrid perquè ens
haguem de plegar a les instruccions rebudes.”

“I parlant d’ingerències del Govern de l’Estat, permetin-me
un breu comentari. El nostre grup parlamentari pensa que les
retribucions dels càrrecs públics s’han d’ajustar a aquesta nova
realitat econòmica, com no pot ser d’altra manera i com vostè
ha anunciat avui. Però allò que és intolerable és que el delegat
del Govern espanyol a les Illes Balears es cregui amb el dret de
reclamar al Govern de les Illes Balears i a aquesta mateixa
cambra que prengui mesures. El delegat del Govern estatal, un
càrrec digitat, no té cap atribució per reclamar res de res a les
institucions d’autogovern de les Illes Balears. Fins aquí podríem
arribar! El delegat del Govern que es dediqui a les seves
tasques, que apliqui les retallades pressupostàries a la seva
pròpia delegació i deixi d’actuar com un procònsol imperial. A
les Illes Balears no necessitam la seva tutela, ni molt manco les
seves exigències per prendre les nostres pròpies decisions.”

“Dit això, tornem a les mesures anunciades pel Sr. Rodríguez
Zapatero. Anem per parts, ja he dit que consideram que prendre
mesures era necessari, però -afegesc- aquestes no eren les
mesures necessàries. Hi havia alternatives socialment més justes
i progressistes. Una d’aquestes mesures més justes, jo mateix i
vostè també, Sr. Antich, l’hem posada sobre la taula: l’esforç
per front al dèficit també l’han de fer les rendes més altes.
Sembla ser que el Govern de l’Estat ara ha plantejat un impost
sobre les grans fortunes, això sí, s’anuncia com una mesura
provisional, sense data, sense concreció, sense quantificació.
Mentre esperam que això se concreti, molts de ciutadans i
ciutadanes davant l’anunci del Sr. Zapatero, es demanen amb
tota lògica, per què no es retalla la despesa militar?, per què no
eliminar les prehistòriques diputacions provincials?, per què no
deixar reduïdes als aspectes més bàsics i mínims les delegacions
del Govern espanyol, si al cap i a la fi com s’ha dit moltes
vegades, tots som estat?, per què no suprimir -i això fa anys que
ho reclamam- ministeris que tenen les competències transferides
a les comunitats autònomes i deixar-nos de duplicitats absurdes
i costoses duplicitats?, per què es varen prendre en el passat
recent tota una sèrie de mesures econòmiques electoralistes que
ens han hipotecat i que ara han ajudat a agreujar aquesta
situació?, per què no hi ha cap mesura contra el frau fiscal? I
així podria seguir. Els assegur, senyores diputades, senyors
diputats, que mesures d’aquestes característiques molt més
justes i progressistes, l’esforç que s’ha fet recaure sobre
pensionistes, persones amb dependència i treballadors públics
es podria haver evitat o almanco minvar molt.”

“A diferència del que no hafet el govern de ZP, aquí proposam la millora dels ingressos de
la comunitat autònoma fent èmfasi en la fiscalitat per les rendes
més altes i en la fiscalitat mediambiental; demanam a l’oposició
que s’hi sumi. A diferència del que no ha fet el Govern espanyol
hem entrat en la racionalització de l’administració; ja ho havíem
fet, i ara continuam incidint en aquest tema reduint més el sector
públic i reduint el nombre d’alts càrrecs de l’administració, i el
futur immediat és clar: l’estructura autonòmica ha d’evitar
duplicitats i s’ha de primar en favor dels consells insulars. I a
diferència del que s’ha fet a Madrid hem afectat mínimament les
inversions, que han de ser un dels motors de la recuperació
econòmica; hem assegurat les inversions per a la millora del
transport públic, les inversions mediambientals i en
infraestructures educatives i sanitàries.”

“Sr. Antich, no perdi de vista una realitat cada vegada més
òbvia: el Sr. Rodríguez Zapatero a hores d’ara, des del nostre
punt de vista, és un dirigent polític amortitzat. Malgrat sigui
difícil per a vostè, Sr. President, planti cara a la situació, no es
deixi arrossegar al desastre per les mesures antisocials,
erràtiques i equivocades dictades pel govern Zapatero. No oblidi
que davant de qualsevol altra consideració vostè és el president
d’aquest país. Des del BLOC i PSM-Verds manifestam el nostre
desacord amb tot allò que suposi una retallada als drets socials
i a l’estat del benestar, però a la vegada no caurem en el
catastrofisme propi de la dreta i continuarem treballant per un
país més pròsper i més just. En aquest sentit continuarem
actuant des del principi de lleialtat mútua en aquest govern de
pacte, des de la ferma voluntat del compliment dels
compromisos programàtics i des de la responsabilitat davant la
ciutadania d’aquest país. En això estam.”

• Actualitat
• Sense comentaris

Més d’una vegada he pres part en debats parlamentaris sobre la memòria històrica. Sempre he defensat que només podrem parlar d’una veritable democràcia si es recupera –i es restitueix- la memòria de tots aquells que, lluitant per una república legalment constituïda, foren víctimes del feixisme. M’he pronunciant per l’obertura de les fosses comuns –encara ara existents- i la restitució a les famílies de les despulles de tots els que foren assassinats, m’he declarat clarament partidari d’acabar amb qualsevol demostració d’enaltiment del franquisme, he proposat nombroses mesures en contra de l’oblit imposat…
Malauradament, sempre, sempre, a la brava o amb subterfugis, el Partit Popular s’ha oposat a qualsevol proposta de recuperació de la memòria democràtica del nostre poble. Sempre. I sempre amb la barroera excusa que això era “reobrir velles ferides”. La meva contesta a tal elucubració ha estat simple: no es poden obrir ferides que mai s’han tancat. Mentre els republicans assassinats romanguin sense nom i sense tomba, mentre no s’hagi condemnat de soca-rel el feixisme i els seus col•laboradors, mentre no s’honori, sense reticències, el passat democràtic de la II república…mai es tancaran les ferides.
Per això, m’ha sobtat i  encoratjat, llegir a un setmanari una entrevista  a Marianne Birthler, administradora de l’arxiu de la Stasi, la terrible policia política de la sortosament difunta RDA, l’Alemanya comunista.
“La reconciliación es un asunto personal, no político o nacional. No es cosa que pueda organizar u ordenar la política”.
“Yo soy cristiana; por tanto, eso que dije se corresponde con mi experiencia. La conciliación es algo que ocurre entre personas, tiene que ver con emociones y no puede producirse sin exponer claramente la verdad. Es una trampa eso de “venga, no hablemos de lo ocurrido, nos perdonamos y ya”. No. Estos no son cimientos sólidos para construir nada”
En aquest parany, en aquesta trampa de la que parla Birthler, a l’Estat Espanyol s’hi va caure fa dècades. Això és el pecat de la transició. I sobre aquests fonaments s’ha volgut construir una democràcia…un dia pagarem car no haver exposat clarament la veritat..i haver bastit un edifici sobre els fonaments de l’oblit imposat i la mentida. Pot ser ja estem començat a pagar.

• Actualitat
• Sense comentaris

No negaré, ni molt manco, que els governs socialistes presidits pel Sr. Rodríguez Zapatero han realitzat polítiques progressistes. Polítiques que han suposat avanços socials indiscutibles: llei de la dependència, equiparació dels drets de les persones homosexuals, pujada del sou mínim, etc. Negar-ho seria mentir i cometre una injustícia.

Ara bé, precisament per això el sotrac que han provocat, dins la ciutadania progressista, les mesures per retallar el dèficit ha estat més profund i angoixant.

Se’ns diu que aquestes mesures són necessàries. Se’ns argumenta que és una decisió d’àmbit europeu absolutament inevitable per superar la crisi econòmica. No puc donar-ho per bo. Ja he escrit en altres comentaris al bloc el que pens al respecte. Crec que eren possibles altres camins –de caire progressista- per eixugar el dèficit sense retallar drets socials. No cal que ho torni a repetir.

Ara intentaré anar un poc més enllà. Qualque cosa s’ha trencat i aquest trencament ens hauria de fer reflexionar. Pot ser la pregunta clau és si avui –en aquest món globalitzat i en aquesta Europa més o manco unida a cops de mercat- és possible ser d’esquerres. Però aquesta qüestió força immediatament a fer una segona pregunta: Què és ser d’esquerres?. La definició, per molt sabuda i repetida que sigui, és oportú que es recordi: defensa dels drets socials i cívics, justícia redistributiva, polítiques d’igualtat, protecció del més feble, protecció mediambiental, potenciació de teixit productiu equilibrat, etc. En resum, allò que fa més de dos segles que ja es va dir: llibertat, igualtat, fraternitat. Els objectius no han canviat tant. Més enllà de la fallida de l’anomenat socialisme real, els objectius no han canviat tant. Altre cosa són les circumstàncies on aplicar aquests objectius. A això anam.

Allò que sí ha canviat, i molt, és la cessió ideològica davant les concepcions de la inevitabilitat del mercat. M’explicaré. Ja no estem immergits en l’antic debat entre reformistes i revolucionaris. Ja no ens movem entre Kautsky i Lenin. Avui parlar d’esquerra és parlar de democràcia. Democràcia com a via justa i única per avançar en conquestes socials. Aquest és el marc i aquestes són les regles del joc. Això, no obstant, no hauria de suposar l’acceptació mimètica dels mecanismes i els axiomes de funcionament de la dreta. Aquesta és la cessió ideològica que no ens podem permetre i és precisament l’àmbit on es mouen, al meu entendre, les mesures del govern Zapatero.

Crec que s’ha acceptat massa alegrement la bondat i la inevitabilitat de l’actual sistema econòmic, fins i tot en certa manera s’ha renunciat a forçar mesures correctores. Tinc la sensació que, poc o molt, l’esquerra s’ha deixat abduir per la parafernàlia ideològica de la dreta. I ara mateix  podem observar clarament els efectes d’aquesta mena de claudicació.

Ha arribat a un punt que talment sembla que tant dóna qui governa, que tant és un Sarkozy com un Zapatero, una Merkel com un Blair…s’han difuminat tant les idees que no és estrany que es generi desil•lusió, frustració i a la fi un clar menfotisme.

No som ni de bon tros un teòric de la política, ni tampoc una persona que hagi pensat excessivament sobre aquesta temàtica. Així que ningú vegi en aquestes quatre ratlles cap mena d’anàlisi profunda. És simplement un intent per aclarir-me jo mateix. Una reflexió personal –pot ser ben errada- que vull compartir amb els que seguiu aquest bloc. Som una persona d’esquerres i em preocupa que aquesta definició cada vegada més, malauradament, vagi perdent un significat real. Això és tot…i no és poc.

• Actualitat
• Sense comentaris