Sí, efectivament, aquest comentari està amarat de nostàlgia. Aquests dies en que la dreta triomfal es fa seva gairebé tota Europa i les polítiques antisocials són presentades com l’únic remei a la crisi econòmica, llavors és forçat que des de l’esquerra mirem enrere i facem comptes del que han estat els trenta anys de democràcia.

No és la meva intenció fer cap mena d’anàlisi profunda. Simplement vull deixar constància que, malauradament, molts somnis i il•lusions han quedat abandonats a les voreres de la història.

Que ningú em malinterpreti. No enyor per res èpoques passades. Estic satisfet de que els pretesos règims socialistes s’ensorressin com un cartells de cartes. No combrec amb allò de que “qualsevol temps passat fou millor” ni molt manco amb la irònic acudit de Vázquez Montalbán: “Contra Franco viviamos mejor”. Ben al contrari. Estic content de tot el que hem avançat…però, seriosament, em manca un ingredient fonamental: la voluntat de canvi.

Ser d’esquerres és per a mi, dit d’una manera planera, basar l’actuació política en el ferm convenciment que una societat millor és possible. La lluita pels avanços socials, per la igualtat, per anar disminuint progressivament l’abisme entre aquells que tenen molt i els que res tenen…això és l’esquerra.

Immergits en l’actual huracà neoliberal aquestes senzilles premisses s’estan oblidant, s’homogeneïtzen cada vegada més els discursos polítics, i la praxis quotidiana esdevé d’una grisor gairebé sense ideologia.

Això és el que em rebel•la. I sí, efectivament, tinc nostàlgia dels temps passats on encara les idees no s’havien llençat a les escombraries. Si més no, no som l’únic. Crec que cada vegada més els homes i dones que mantenim vius els valors de l’esquerra ens estem adonant de la gran traïció que hem patit. Temps era temps.

• Actualitat
• Sense comentaris