Ahir mateix, per enèsima vegada, vaig sentir dir a un comentarista de la dreta més reaccionària les següents paraules: “els pobles no tenen drets, els tenen les persones”.
Aquesta frase lapidària, que fins i tot ha fet fortuna entre alguns personatges de l’esquerra espanyolista, amaga un perillós parany. Intentaré explicar-me.
De fet no ens pensem que hi ha res de nou en aquesta concepció. Si a l’anterior comentari feia referència a la revolució francesa no està de més recordar que un dels principals motius de discrepància entre jacobins i girondins fou precisament aquesta falsa dicotomia entre drets personals i drets col•lectius. El jacobinisme victoriós va impulsar, llavors, una centralització i homogeneïtzació de l’estat francès que encara es pateix avui en dia. La situació espanyola –engegada amb l’adveniment dels Borbons- no deixa de ser una mimesi refermada el segle XIX de les posicions imperants a la França republicana.
Però la fal•làcia rau en quedar-nos en només aquest exemple. Afirm categòricament que és perfectament compatible el respecte als drets de la persona amb el respecte dels drets que són inherents als pobles.
Aniria més lluny, si no es respecten els drets nacionals els drets individuals són forçosament conculcats ja que qualsevol persona forma part d’una comunitat.
De fet els mateixos que postulen aquesta dicotomia individu-col•lectivitat no passen la prova del cotó quan es tracta de parlar d’allò que ells anomenen la “nacion española”. Són els primers en la defensa estrident de qualsevol cosa que pensin és un menyspreu, atac o refús als seus drets. Des de Peregil a la implantació la llengua castellana al món el seu discurs –profundament amarat de nacionalisme espanyolista- no dubta en reivindicar els drets d’Espanya com a nació.
Es fa evident, llavors, el doble llenguatge, la doble moral, les dobles mesures. La traducció real de les seves afirmacions seria: “només té drets la col•lectivitat anomenada Espanya, la resta de nacions immergides dins l’Estat Espanyol no en tenen”. Així de simple.
Davant aquesta perversió del discurs polític només cal enfrontar-hi positures de fermesa. Les Illes Balears tenim drets nacionals que no són respectats. Les nacions tenen drets, reconeguts per les Nacions Unides, més enllà dels drets individuals dels ciutadans i ciutadanes. Amb fermesa i sense acceptar cap passa enrere. No entenen altre llenguatge.
- Actualitat
- 5 comentaris
Amb aquesta gent de dretes, Eduard, no n’acabaries mai de repetir-los el mateix.
.
Record el comentari -per haver-lo llegit, no perquè hi fos- que va fer fa més de 50 anys Mn. Josep Salord i Farnés (1911 – 1969), en la conferencia del “9 de juliol de Ciutadella”, al Saló Gòtic el 1958 (quart centenari de la invasió turca), quan va dir,
.
“…Aquest mateix centenari ha demostrat la ignorància o la confusió que regna dins aquest poble nostre sobre aquest mateix fet i sobre tota la nostra història en general.
Menorca és una illa. I hem d’evitar el perill dels criteris esquifits, de les mentalitats massa “illenques”, de patriotismes purament localistes, com el d’aquell senyor el patriotisme del qual no arriba més enllà de “sa costa nova”, i d’allà en un salt immens a tota Espanya, i per al quals tan és Maó com el Ferrol o La Corunya, tan és Mallorca com la Gran Canària.”
Quin capellà! Mn. Salord Farnés, i com escrivia en plena repressió franquista.
.I fins i tot quan ho feia en castellà,
.
“Se dirá que el pueblo ya no siente la necesidad ni el gusto de la propia lengua. Pobre pueblo menorquín, sometido a tantas influencias estrañas, sin defensas adecuadas para preservar su auténtico espíritu, y que han embotado su mentalidad y su sensibilidasd indígena! (…)
Y ese pueblo, bajo esa costra superpuesta, conserva vivo su espíritu que aflora al exterior en toda ocasión propicia o cuando se hace saltar la costra o se penetra a través de ella hasta sus fibras más íntimas; conserva el sentimiento y el amor de las cosas de su tierra y en particular de la propia lengua, que es la expresión más viva de su alma; más todavía -como decia Herder- la lengua de un pueblo es el alma misma de este pueblo, hecha visible y tangible.”
.
Pel què es veu, avui encara hi deu haver qui porta a sobre aquella “costra superpuesta” de la que ens parlava el Fill Predilecte de Ciutadella.
.
No res, Eduard.
.
Passi-ho bé.
Salut, Nom Necessari. I gràcies per haver-me donat a conèixer aquestes paraules de Mn. Salord i Farnès. No les coneixia i sens dubtes són força il·lustratives. Nihil novum sub sole. Malauradament.
Bones Eduard!
Totalment d’acord amb l’escrit. Aquesta onada de pensament únic colpeja com una ona, i ens desgasta cada cop més. Pretextos com el mundial agombolen les masses per enfortir l’espanyolisme passional i és quan més clarament mostren les seves intencions. No només pel què s’atreveixen a dir (enmig de l’èxtasi) sinó també per la força de la no-raó que comencen a exercir sense complexes… qualsevol defensa dels trets identitaris, parlar en clau de països catalans…etc, pareix no tenir cabuda ni tan sols en la llibertat d’expressió.
No obstant, no em sorpren. La balança es decantarà cap un costat o l’altre (és qüestió de temps) i que minvin els nostres drets nacionals o no consider que no depèn del tot de la política que faci l’espanya rància, sinó sobretot de la que deixem de fer nosaltres. Crec que fou Joan Fuster qui va dir: “La política que no facem nosaltres es farà en contra nostra” (sinó és així corregiu-me). És aquest tema el que, personalment, em té més preocupat, no el retall d’estatuts, la caverna mediàtica, les amenaces per tombar la llei de normalització lingüística…etc. que, amb un cert grau de preocupació, clar, no és cap secret dites reaccions dels que ens volen veure folkloritzats a la valenciana.
Entre aquesta, diriem, “estructura de resistència” (i no només això, sinó també de construcció, ja que com a país també deixam entreveure un projecte de futur) formada per diferents entitats, associacions, empreses (perquè no dir-ho), persones… està clar que el psm ha tengut i té un paper fonamental. És per tot això que no entenc les notícies que ens arriben des de mallorca. Després d’uns anys de problemes intestins, escissions, rancunies, malentesos (el que sigui) creus que és postiva el camí que han triat? (http://dbalears.cat/actualitat/Pol%C3%ADtica/el-psm-no-vol-entesa-per-a-les-autonomiques.html).
Ho dic des del respecte a la independència del partit i sobretot de guardar-te el què en puguis pensar ja què mallorca és mallorca i menorca, menorca (òbviament). No sé quina lectura en fas de tot això (ja què com a veterà i històric n’estaràs més al dia… i el que arriben des dels mitjans és nul o escàs) Senzillament no ho entenc.
Una salutació cordial.
PD: perdona la llargària de la reflexió.
http://dbalears.cat/actualitat/Pol%C3%ADtica/el-psm-no-vol-entesa-per-a-les-autonomiques.html
Salut Toni.
Força intereressant i encertada la teva reflexió. Compartesc l’anàlisi que fas. Certament venen temps difícils i segurament caldria un esforç d’unitat per enfrontar-los. Si més no respecte a la qüestió concreta que em planteges, la veritat és que, personalment, m’hagués agradat una confluència de les diverses sensibilitats nacionals. Pel que es veu no ha estat possible i em sap greu. Però, pel que sé, no hem de cercar culpables. Simplement els punts de partida -i la visió de com conformar la unitat- no eren els mateixos. És una llàstima però és així. Esperem que amb el temps pugui canviar l’escenari. En tot cas són molts els factors -ben bé en clau mallorquina- que des de Menorca no acabem d’entendre del tot.