Avui fa desset anys. Per primera vegada la llengua catalana era acceptada per una organització d’abast mundial. El vint-i-vuit de juliol de 1993 el cap del govern d’Andorra va pronunciar el primer discurs en català davant l’Assemblea de les Nacions Unides. Andorra es convertia en el 184è membre de l’ONU.
Record que TV3 va transmetre aquest moment històric i, sincerament, em va causar una forta emoció. La nostra llengua malmesa, perseguida, humiliada…era rebuda en peu d’igualtat al principal fòrum mundial.
Però, sens dubtes, l’emoció no basta. Cal anar més enllà. Cal reflexionar sobre el que això suposa. La conclusió és òbvia: només les llengües que compten amb un estat que les empari obtenen reconeixement internacional. Andorra –un país petit en dimensions i en habitants- parla en llengua catalana a les Nacions Unides. En canvi, la Unió Europea no reconeix la llengua catalana malgrat sigui parlada per milions de persones. Per a la Unió Europa només compta el castellà –llengua oficial de l’Estat Espanyol- a l’igual que l’estonià, el maltès, el danès…etc. amb molts manco parlants que la llengua catalana.
Crec que la conclusió és tan òbvia que no cal ni esmentar-la.
- Actualitat
- 4 comentaris
Molt òbvia.
I és una conclusió a la qual s’hi arriba des de molts de camins. Sempre hi anam i sempre n’han aturat la realització per la força.
Ja toca es tenir sa llibertat dexerrar catala i deixarmos de romances i xerrar sa llengüa materna o sigui se que hem mamat desde que tenim conciencia i aquesta es la Catalana hem ses sevas variants.
Un dia quant es pobles de veritat poguín decidir el que volen aixi será i xerraram hem la nostre llengua es CATALÄ.
P.D.Jo no vaig tenir sa sort de aprende catala a la escola, si que me varen imposa el castella o el espanyol,no vaig poder triar.
Vàries generacions hem patit aquesta mena de castració cultural. Jo tampoc vaig aprendre català a l’escola, i Ramon Llull era Raimundo Lulio i de la resta d’autors de la nostra cultura ni una paraula. Això no té perdó. I sí, la conclusió és òbvia. Bo es tenir-ho clar malgrat no sigui fàcil.