No és fàcil governar en coalició. Però, sens dubtes, ho consider profitós i saludable. L’esforç de diàleg evita dogmatismes, imposicions i temptacions de passar l’aprimadora.

Ara bé, la dificultat existeix. És innegable. Calen cessions, en ocasions cirurgia fina i l’acceptació –de tant en quant- d’empassar-se un glop mal de beure. Però, per sobre de tot, malgrat virtuts i defectes dels govern en coalició, són necessàries per un bon funcionament una sèrie de “condicions”.Quines són?. Es poden resumir en tres paraules: lleialtat, respecte i transparència. I això tant si parlam de Govern com de Consells o Ajuntaments.

Lleialtat. Significa, en llenguatge planer, que qualsevol actuació s’ha de dur a terme previ consens entre els socis de govern.
Respecte. Respecte als espais polítics de cada partit, sense interferències ni invasions dels respectius àmbits d’actuació o de la seva projecció pública.
Transparència. No es poden tolerar ni racons de foscor ni decisions amagades.

Condicions possible, condicions necessàries, condicions efectives. Només així es fa camí. Un govern plural és garantia de cooperació i d’atenció a les distintes sensibilitats de la ciutadania. El PSM-Entesa Nacionalista té anys d’experiència de govern en coalició amb resultats- al meu parer- clarament positius.

A més si observam –només per posar un exemple- la prepotència, el menyspreu per la discrepància, la imposició constant i la manca de diàleg amb que va governar Matas, amb la seva majoria absoluta durant la passada legislatura, és inevitable concloure que un govern de coalició –per molt difícil que sigui- és un bé dels déus. És simple però cert.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Tinc al davant el fulletó que va publicar el Parlament de les Illes Balears a l’inici de la legislatura. Hi figuren tots els diputats i consellers que ocupaven, el 2007, els escons. Basta fer un ràpid esguard per adonar-se dels molts canvis que en aquests tres anys ha patit la composició parlamentària. De fet l’únic grup parlamentari que no ha patit variació és el Bloc i PSM-Verds. La resta –per una o altra causa- han vist substituïts alguns dels seus membres.

Joan Huguet, Rosa Estaràs i Josep Juan Cardona del Partit Popular, Francesca Lladó i Miquel Gascón del Grup Socialista, Maria Antònia Munar i Bartomeu Vicens d’Unió Mallorquina, han deixat els seus escons i ja no són presents a la cambra parlamentària. Això entre els diputats. Si ens fixem en el banc blau han deixat de ser consellers del Govern de les Illes Balears, Francesc Buils, Margarita Nájera, Bàrbara Galmès, Mercè Amer, Maria Ángeles Leciñena, Miquel Àngel Grimalt i Mateu Canyelles. A més d’altres consellers que, incorporats ja iniciada la legislatura, també han deixat el seu càrrec: Miquel Nadal, Miquel Ferrer, Pere Aguiló. Un altre canvi substancial és el protagonitzat per Joana Barceló que, sense deixar la seva condició de diputada, ha passat a ser, successivament, Consellera de Treball i Formació, Consellera de Turisme i actualment Conseller de Turisme i Treball.

Com he dit les causes són múltiples. Però sens dubte la més sagnant és la corrupció que ha suposat acusacions, imputacions i mesures cautelars i que ha afectat –sense voler prejutjar res- a responsables polítics, sobre tot, del Partit Popular i Unió Mallorquina. No entraré en aquest tema, prou ja n’he parlat en entrades anteriors. Simplement la meva intenció és deixar ben palès quan convulsa ha estat –i segueix essent- la tasca parlamentària aquesta legislatura. 

• Actualitat
• Sense comentaris

Aquests dies estic rellegint el conegut llibre de Victoria Prego, “Así se hizo la transición”, que al seu moment fou també un documentat reportatge, per capítols, emès per Televisió Espanyola.

L’havia llegit vàries vegades. He viscut i record molts dels fets que allà es narren i, a més, està ben escrit resultant força entretingut. Però aquesta vegada he fet un esforç per llegir-lo amb uns altres ulls. Amb la nova lectura he pogut observar quantes foren les cessions, quantes les renúncies i, sobre tot, quant condicionat va estar el resultat final per la por- lògica i comprensible en aquells moments- al poder que conservava l’estructura franquista (exèrcit, judicatura, administració…). No pretenc retreure res ni fer cap mena d’acusació eixelebrada. Temps era temps, i es feu allò que es va creure convenient i sobre tot possible.

Però han passat més de trenta anys i cal una reflexió crítica. Les càpsules enquistades de la injustícia –que foren llavors tolerades i preservades- no tenen ara el més mínim sentit ni justificació. És per això que cal identificar les llacunes i les nafres residuals de la dictadura dins el nostre sistema polític i , sens dubtes, actuar en conseqüència. Cal revisar el text constitucional i tota l’arquitectura que d’ell se’n deriva només sigui per avançar –ara sense temors- vers una societat més equilibrada i ajustada a la realitat social del segle XXI.

No sé si és massa tard. Les cotilles que la por va posar, aquells anys, a la democràcia pot ser s’han convertit ja en armadures inamovibles. Si és així, el camí forçosament haurà de ser un altre. Pel que fa al reconeixement de les realitats nacionals, avui forçadament immergides dins l’Estat Espanyol, o es reconeix la seva identitat amb totes les conseqüències o no hi haurà lloc per elles dins el sistema constitucional. Aquesta és la disjuntiva i és que la por sempre és mala consellera.

• Un poc de tot
• 8 comentaris