Darrerament es sent parlar amb molta freqüència del que eufemísticament s’anomena “desafecció per la classe política”. En realitat el que vol dir aquesta expressió és ben senzill: que una gran part de la ciutadania “passa” de tot allò que té a veure amb la política. Res més. Les causes que s’invoquen són múltiples: els constants casos de corrupció, la crisi econòmica, la manca de realitzacions concretes, etc.
Bé, pot ser estic nedant contra corrent, però no estic gens d’acord amb aquesta anàlisi. Pens que, de veritat, ningú passa de la política. Qualsevol persona –que no visqui en pla ermità- està forçosament interessat en la política…encara que ni tan sols se n’adoni. Una altra cosa és que no es senti identificat amb cap formació política i que abomini de la feina feta pels partits polítics. Això són figues d’un altre paner.
Personalment crec que sovint sota la crítica genèrica a la política s’hi amaga una fonda concepció dretana –fins i tot autoritària- de la societat que es voldria. Massa vegades es senten observacions que traspuen enyor de fórmules totalitàries. Massa vegades la crítica al sistema polític deriva a sospirs de nostàlgia. No ens deixem enganar: és ben cert que la democràcia que ara vivim és immensament perfectible, és ben cert que alguns responsables polítics –no tots i no de totes les formacions polítiques- han demostrat ser uns delinqüents, és ben cert que hi ha moltes coses que s’han de millorar….però l’alternativa és infinitament pitjor i infinitament més corrupta. I no tan sols és així sinó que així s’ha de proclamar. I és que –no ho oblidem ni per un segon- la majoria d’aquests “desafectes de la política” són seguidors de la dreta a la que, malgrat la “desafecció”, seguiran votant. Així que a dir les coses clares sense cap mena de vergonya o de por. No n’hi faltaria d’altra.
- Actualitat
- 2 comentaris
No és passar de la política, Eduard, és més bé passar dels polítics i les seves “traïcions” a la sobirana ciutadania.
M’entens?
.
És com amb els sindicats en el món del treball: els fets ens demostren que a vegades els sindicats, els sindicalistes, han perjudicat més que no han ajudat al treballador.
Així és que molts passen dels sindicats, …així és que molts tenen “desafecció per la classe sindical”.
.
El mateix deu passa, m’imagino, amb “la classe política”: els polítics, a vegades, perjudiquen més què no ajuden a la societat, se n’aprofiten més del què és públic que no pas defensen i exigeixen els drets col.lectius de la ciutadania.
.
Vist així quasi podríem considerar lògica aquesta “desafecció”.
.
De tota manera, Eduard, entenc molt bé el teu comentari i ja sabem culpa de quins polítics ens passa el que ens passa i perquè tenim el què tenim.
.
…I ja sabem que hi ha interessats en “destrossar” la política tot per destrossar la democràcia.
S’han “instal.lat” en la democràcia justament alguns qui no ho són vertaders demòcrates,
aquest deu ser el problema, ben segur.
.
Hauríem de saber fer veure a la ciutadania qui és qui, …quina feina més difícil,
“sempre ens toca ballar amb sa més lletja”.
.
Salut.
En realitat, benvolgut Nom Necessari, crec que estem dient el mateix, si bé vist pot ser des d’angles diferents. Motius n’hi ha per abominar de la política - millor dit dels polítics - però malauradament això acaba sempre beneficiant la dreta. Els seus “desafectes” es tapen el nas per no sentir la ferum i la voten igualment. La meva conclusió és que cal un rearmament ètic de l’esquerra. No se’ns pot confondre.