Fa uns mesos, l’escriptor Miquel López Crespí, em feu arribar amablement un exemplar del seu llibre “Breviari contra els servils”. El vaig llegir immediatament i, us ho assegur, em va colpir. Tant que no vaig gosar escriure’n res al bloc. Ara l’he tornat llegir, pot ser més pausadament, i altra vegada m’ha impressionat. Em sap greu no tenir la facilitat d’escriptura que caldria per ressenyar un llibre d’aquestes característiques. No en sé prou.
Només puc dir-vos que és un llibre que conjuga –aquest és el meu sentiment- assaig, novel•la i poesia (o prosa poètica si es vol)  i sense que els tres gèneres literaris es puguin destriar sinó que flueixen i s’entrellacen en una conjunció d’allò més estranya…i impactant.
És un llibre que no es pot llegir a mitges, et demana beure’l fins al final, et fa necessari seguir fins a la darrere paraula. La temàtica?. Amb certesa no ho sabria dir. Són tantes les línies que teixeixen el tapís. Si hagués de resumir només gosaria dir: un crit contra la indiferència, l’oblit, el conformisme i la complicitat. Un crit, un poema, una narració, una profunda reflexió.

• Un poc de tot
• 2 comentaris