L’agost de 1989 era a Berlín. Uns mesos després el mur que dividia la ciutat era enderrocat i començava una nova etapa en la història europea. El símbol més significatiu de la divisió en blocs enfrontats desapareixia, i amb ell, com un castell de cartes, tots els règims del mal anomenat  “socialisme real”.
Vaig visitar els dos costats del Berlín ocupat, vaig poder comparar l’abisme que separava les dues Alemanyes, vaig patir els escorcolls en travessar el check-point charlie, vaig veure els soldats amb metralladores patrullant la zona de ningú sota les cases amb les finestres tapiades… És difícil d’oblidar.
Sortosament la immensa presó en que s’havia convertit l’antiga RDA ja és història. Sortosament l’aberració dels règims dictatorials disfressats de socialisme ja ha passat. Al manco a Europa ja ha passat. Però, vulguem o no vulguem, resten els problemes.
Fa un parell d’anys vaig tornar a Berlín. Del mur no hi queda ni rastre. S’han construït impressionants gratacels. La porta de Brandenburg, abans aillada, ara té adossat un hotel de luxe. Arreu es restaura, es remodela, s’edifica…el Reichstag, abans en runes, ara, sota una cúpula de cristall, brilla com nova cambra parlamentària de l’Alemanya unificada. Però encara resten els problemes. El sistema capitalista no ha resolt els problemes econòmics i una gran part dels ciutadans de l’antiga RDA viuen en condicions bastant precàries. Sigui com sigui no dubtem que la caiguda del mur fou una gran fita. Qualsevol espurna de llibertat, per petita que sigui i malgrat no ho solucioni tot, ha de ser celebrada. Avui, 13 d’agost, aniversari de l’inici de la construcció del mur de Berlín –fa cinquanta-nou anys- celebrem el seu enderroc i desitgem que el futur no desvirtuï mai aquesta celebració.

• Un poc de tot
• Sense comentaris