És una expressió menorquina. Sens dubtes, en sentit figurat, no té res a veure amb cap malestar fisiològic sinó que més aviat fa referència a un sentiment de desgrat, d’instatisfacció, de molèstia per quelcom que ens preocupa. I, sí, ara per ara sentir algunes afirmacions dels dirigents del Partit Popular em fa mal de panxa.
Des de fa mesos els discursos dels populars tenen un denominador comú: l’apocalipsi. Ningú em podrà titllar de ser, ni de bon tros, simpatitzant de la figura o de les posicions del Sr. Rodríguez Zapatero. He escrit molt críticament sobre ell en aquest mateix bloc. Però escoltar, una i altra vegada, les positures cavernícoles del Partit Popular em causa una evident malastrugança. Llei de interrupció voluntària de l’embaràs, llei d’extensió dels drets als homosexuals, Estatut de Catalunya…de tot això i més n’han dibuixat i en dibuixen escenaris apocalíptics. I no en parlem si ens fixem en els temes relacionats amb la crisi econòmica. He discrepat públicament de la gestió de la crisi que ha portat a terme el govern espanyol, he criticat durament les mesures antisocials de Zapatero…però allò que fa el Partit Popular és molt més barroer i perillós. Atacar sense alternatives, pitjor encara, atacar amagant les seves alternatives que són més i més dretanes, més atemptatòries dels drets socials, pròpies de la reacció més ultramuntana. El que ja he dit, la hipocresia del Partit Popular, la seva ferotge visió  thatcheriana amagada sota vels de mel i sucre em fa mal de panxa…i fàstic. Caldrà cercar cura.

• Actualitat
• Sense comentaris