L’estiu és època de tertúlies. Un grup d’amics, taula a la fresca, unes cerveses i qualque cosa de menjar…i ja hi som. La tertúlia flueix sense rei ni roc, bota d’un tema a l’altre, res transcendent, res important, només la conversa i la companyia.
L’altre dia, entre moltes altres coses, vam parlar de temps passats. Tots els que hi érem ja no farem els cinquanta i la cosa es va centrar en com havia canviat la joventut. Cadascú comptava la seva anècdota, remembrances d’anys, qualque acudit…Per la meva part vaig posar un exemple de com havien evolucionat les coses….quan era al•lot fins que no acabaves l’ensenyament primari –llavors al catorze anys- no portaves calçons llargs. Al manco així era al meu poble. Fins als catorze anys tots amb calçons curts fes fred o calor. Naturalment la xerrada va derivar vers les moltes comoditats, avantatges i capricis que té el jovent d’avui en dia. Si més no però, i com tot això em deixava un mal regust, vaig voler deixar una cosa clara: no tinc cap mena de nostàlgia i per res aquella època mereix ni una mica d’enyorança.
Estic absolutament convençut que la joventut d’ara és molt més sana, molt més feliç, molt més agradable, en definitiva molt millor que la que érem nosaltres. Vam viure anys grisos, anys de pa i xocolata, de cops de regla a les aules, de catecisme i pecat, d’himnes espanyolistes i clatellades…per sort ja només es duen calçons curts a l’estiu.
- Un poc de tot
- 6 comentaris
Tot negre no, Eduard. Temps era temps.
.
Què me’n dius de les “anades a romandre”? Els camins i les platges eren diferents (més lliures els accessos i les acampades) …encara no teníem aquesta “massificació” (amb els seus “pros” però també amb els seus “contres”), aquesta massificació què malmet les platges i ho omple tot de cotxes… aquesta mateixa massificació com la que patim, per exemple, aquest agost.
.
El què ens deu passar, Eduard, és, com en LLach i el seu Verges,
que “Els meus ulls aquí”:
.
.
Temps era temps, quan encara les bruixes
campaven dalt del campanar
i eren mestresses de nits i tempestes
amb línies de vols regulars.
…
Temps de fileres de carros mandrosos
que anaven buscant l’horitzó,
temps de llonguet i la bossa de cuiro
per anar a l’escola, i “cara al sol”,
temps de dir: “mossèn: fa més d’un mes
i no sé quants mals pensaments he tingut”.
“Fes un promig, fes un promig”.
Tocar les parts és un pecat, vaga’m Déu,
deu mil inferns van cremant, vaga’m Déu.
Ai, pels anys cinquanta la moral dins d’un bastó.
…
Quan el temps és l’antic company
que et fa ric en records i pobre en el que vindrà
i amb el vent tan brau i amb la mar fidel
penso que tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí,
penso que tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí.
.
Quan el temps… quan el temps…
hola Eduard.
aquesta vegada, discrep de la teva opinió, no crec que la joventut d’avui sigui mes sana, ni mes feliç, ni millor que cap altra, simplement son altres temps, ara tenen de tot i molt i, així i tot, molts estan avorrits de la vida.
Podriem parlarne molt del tema, però, jo no soc tan optimiste com tu.
Benvolgut Eduard,
No sé el jovent es més sa o no que en altres temps, el que si estic convençut es que si vol pot estar molt més informat de tot, pot parlar de moltes coses i té moltes més coses al seu abast. Ara bé, tot aixó te els seus avantatges i els seus incovenients, segurament el fet de tenir més coses al seu abast, i que sigui molt més fàcil poder tenir-les fa que no les valorin tant, i no vull dir amb aixó que en altres temps estavem millor, només faltaria, ara tenim una democràcia que ens permet parlar i opinar de tot en plena llibertat (almanco aixó es el que se’ns diu).
Crec que en cada temps s’han de valorar les coses des de la perspectiva d’aquell temps, i segurament el que valoravem fa 30 anys com a positiu no es que es valora ara.
Escric amb l’iphone des d’Escòcia així que seré breu. Tots teniu raó en part i perquè pot ser tots parlem des de les nostres vivències. Per a mi, a la infantesa, hi va haver moments bons és clar, però la meva sensació general és de grisor, ofegor i manca d’horitzons. Vinc d’una família de represaliats republicans i aquella època la record trista i fosca. El jovent d’ara, per sort no ha de viure repressions i tantes mentides. Però sí, un xic de nostàlgia - com en Llach- he de confessar que hi és. Ni que sigui perquè tendim a endolcir els records.
Eduard,
Què vols que et digui, en part tens raó, Però com ha dit Nom Necessari, jo tenc molt bones vivències d’aquells campaments i aquelles excursions què fèiem, fins i tot aquelles revistes “subversives” que em passaves a l’Institut i que a vegades em cremaven les mans (tonto que és un).
Pens que era una altra època, pot ser pitjor que l’actual, però va ser la nostra època i a lo millor són els cinquanta un, però darrerament me’n recordo molt. Em faré vell?
Una abraçada … i a les teves estimades Maries!
Sí, Amador, records bons n’hi ha. Tots els que esmentes - i que hem compartit- i molts més. Però l’època en si era grisa, trista, fosca…recordes el que haguerem d’aguantar per formar part des Catau?. Per sort ens en sortirem i pot ser reforçats…però mira que ens va costar!. Hi havia molts fills de sa mare que volien que tots passessim per l’adreçador!!!.
Sia con sia, aquí som i d’una peça!!!.
Donaré els records a les Maries de part teva. Una abraçada.