Aquests dies estic rellegint el conegut llibre de Victoria Prego, “Así se hizo la transición”, que al seu moment fou també un documentat reportatge, per capítols, emès per Televisió Espanyola.
L’havia llegit vàries vegades. He viscut i record molts dels fets que allà es narren i, a més, està ben escrit resultant força entretingut. Però aquesta vegada he fet un esforç per llegir-lo amb uns altres ulls. Amb la nova lectura he pogut observar quantes foren les cessions, quantes les renúncies i, sobre tot, quant condicionat va estar el resultat final per la por- lògica i comprensible en aquells moments- al poder que conservava l’estructura franquista (exèrcit, judicatura, administració…). No pretenc retreure res ni fer cap mena d’acusació eixelebrada. Temps era temps, i es feu allò que es va creure convenient i sobre tot possible.
Però han passat més de trenta anys i cal una reflexió crítica. Les càpsules enquistades de la injustícia –que foren llavors tolerades i preservades- no tenen ara el més mínim sentit ni justificació. És per això que cal identificar les llacunes i les nafres residuals de la dictadura dins el nostre sistema polític i , sens dubtes, actuar en conseqüència. Cal revisar el text constitucional i tota l’arquitectura que d’ell se’n deriva només sigui per avançar –ara sense temors- vers una societat més equilibrada i ajustada a la realitat social del segle XXI.
No sé si és massa tard. Les cotilles que la por va posar, aquells anys, a la democràcia pot ser s’han convertit ja en armadures inamovibles. Si és així, el camí forçosament haurà de ser un altre. Pel que fa al reconeixement de les realitats nacionals, avui forçadament immergides dins l’Estat Espanyol, o es reconeix la seva identitat amb totes les conseqüències o no hi haurà lloc per elles dins el sistema constitucional. Aquesta és la disjuntiva i és que la por sempre és mala consellera.
- Un poc de tot
- 8 comentaris
Mira per on, benvolgut Eduard, que ahir rellegía el “llibre de les solituds” d’en Martí i Pol i vaig compartir un dels seus poemes
http://comerciantedestrellas.blogspot.com/2010/08/democracia.html
Malauradament, crec que es mès vigent que mai.
Dit això
Em sembla molt encertada la teva reflexió quan al seu coningut global i tambè pel que fa a la “por”.
Potser ens hem de felicitar de estar on estem, lluny, molt lluny, del temps de la dictadura, del tránsit de la mateixa a la democracia, …….. però no hem d’oblidar que, sovint, com diu en Miquel Martí i Pol no som més que “figurants” amb dret a “aplaudir i gràcies” davant els amos, ara PSOE ara PP o a l’inrevés, que son els que maneguen s’olla com volen.
Cada vegada ens semblem més als paisos on les diferencies entre la dreta i l’esquerra han anat desapareguent, tret de partits minoritaris, engreixada pel bipartidisme.
La globalització i “las manos que mecen la cuna” en tenen el mérit.
Noltros a patir les conseqüencies i …….. APLAUDIR I GRÀCIES.
Salut
El poema reflecteix, malauradament, una realitat. La majoria -però no tots!-dels polítics són perfectament intercanviables, representen un trist espectacle sense la més mínima ideologia de fons que el justifiqui. És trist però cert.
Es el mal menor, Jaume.
Toful, crec que no hem de ser tan conformistas i quedarmos en que aixo es el mal menor.Potser que es sistema vol que mos quedem callats i no dona veu a nes pobles.
Totalment d’acord Pere ….. el problema es que, molt sovint, som cobards, ens acomodem, …. i som incapaços d’unir esforços i fer un crid que els giri d’esquena.
Un partit de futbol uneix.
Una reivindicació histórica com es la insularitat, no ens uneix (abastament, al manco).
I el sistema el que vol, efectivament, es tenir “benets”.
Tal vegada podríem posar en dubte açò que dius, Jaume, de que als països on la democràcia és mes avançada les diferències entre dreta i esquerra van desapareixent.
.
Intentaré explicar-me,
.
Potser no, Jaume, podria ser que en aquests països “avançats” democràticament, el que succeís fos, senzillament , que l’esquerra s’ha hagut d’adaptar al sistema capitalista que té imposat.
Tal vegada l’esquerra (aquesta esquerra “ligh” si vols i que es diferencia poc de la dreta), en governar, es veu sempre amb imposicions “econòmiques” que, en ser assumides són precisament les que ens porten, potser, a la confusió.
.
Jo el que crec és què sí que hi ha molta diferència entre la dreta i l’esquerra, i que aquesta diferència també hi és als països més madurs democràticament.
I crec també que és precisament açò el que vol la dreta: que diferenciem poc entre els partits.
Tal vegada la transició també s’hi va fer d’una manera “light”, …però potser en ella es va fer no gaire més del que es va poder fer.
.
A l’esquerra potser li passi el mateix. Per alguns serà “light”, per altres és l’esquerra possible, uns “estiraran” més altres maco… ja.
Es veu que L’estaca d’en Llach sempre hi és, no sé,
però el què crec és que qui l’aguanten l’hi tenen ben forta estaca i no volen ni que provem d’estirar-la.
.
…I si “Estirar L’estaca” vol dir revolució tampoc no ho sé, ni sé si va ser Xirinacs qui va dir allò que “a vegades, la dignitat és més important que la pau”.
Estic bàsicament d’acord amb tots dos.
Está clar que la dreta que mana (la económica - la mano que mece la cuna) el que vol es que entre ZP i RAJOY no es noti la diferencia. D’acord amb això.
Però realment tan venuts están que en lloc de allunyarse mica en mica, cada vegada están més aprop ?
Es suficient veure el que es fa, urbanísticament, a Balears.
Només hi ha un partit, minoritari, que estimi veritablement el nostre “petit país” (ja que xerres d’en Llach). La resta fa disbarats.
Com diu en Meliá de UM (clientelismo aquí en Baleares lo practican todos los partidos) per justificar el seu.
I l’estaca d’en Lluis o la revolta a la que crida en Joan Brossa, malauradament sempre estarán presents ….. però en els nostres somnis.
Millor que abans, sense dubte.
Amb desitjos de canviar les coses, sempre.
Com diu Llach en els previs que fa a les seves cançons (tan genials com les mateixes) les coses canviarán quan a un nin li demanis que desitja ser contesti “bona persona”.
Tanta raó tenía Xirinacs com Einstein (la palabra progreso no tiene sentido mientras haya niños infelices).
El materialisme ens envolta i ens confón molt sovint.
Encara que es cert que no han de tirar la tovallola mai.
Salut