Aquest estiu he passat uns dies a Escòcia. No tinc intenció de fer un relat del viatge, només apuntar algunes coses que em van cridar força l’atenció. Una d’elles és la constant presència de Robert Burns a qualsevol indret del país.
És normal que les nacions honorin els seus escriptors. Plaques, noms de carrers, monuments…això ho podem trobar en molts altres llocs. El que no havia vist mai és com la poesia d’un autor, mort el 1796, impregna la vida quotidiana. Els seus poemes musicats es canten, a totes les llibreries s’hi troben els seus llibres, cites seves s’imprimeixen als programes i fulletons de qualsevol acte, se’n fan recitals de la seva obra. Just podem dir que Robert Burns és encara ben viu a Escòcia.
No és però d’estranyar. Robert Burns, que aquí just és conegut per la versió popularitzada oer l’escoltisme  del seu “Auld lang syne” –L’hora dels adéus- va saber copsar en la seva obra l’ànima d’una nació, l’escocesa, que a hores d’ara està recuperant amb força el seu orgull i el seu camí vers l’autogovern. Robert  Burns ha esdevingut –a més d’un gran poeta- un veritable símbol pel poble d’Escòcia.

• Actualitat
• Sense comentaris

Conec – i he llegit amb plaer- les novel•les de Montserrat Roig. De fet algunes em causaren una forta impressió. (Ramona, adéu. Els temps de les cireres. L’hora violeta…) així com altres llibres de caire més assagístic (L’agulla daurada…). Allò que desconeixia- fins ahir mateix-era la seva obra poètica. Per casualitat he topat amb un recull dels seus poemes. M’han impactat. Amb especial “Mort a Ravensbruck” que destil•la, des de la senzillesa, una cruel i dura sensación de desesper devant la injustícia.

Montserrat Roig va morir jove, el 1991, però ha deixat petjada. Vet aquí el poema.

Mort a Ravensbruck

 
El camp era un glop de nit

lluny de tot i entre carenes.

La Carme s’està morint

el seu plany es perd per sempre.

El camp era un glop de nit

al nord  fum, vers el sud cendres.

Així jo no vull morir

lluny els cels i les arbredes.

La Coloma que la sent

a poc a poc s’hi arrossega.

Diu mentres l’estreny ben fort

dolços mots a cau d’orella.

El camp era un glop de nit

lluny de tot i entre carenes

lluny de tot i entre carenes

lluny, lluny

• Actualitat
• Sense comentaris

Periòdicament les persones que formarem part, durant la legislatura 1999-2003, de l’equip de la Conselleria d’Educació i Cultura ens reunim per sopar plegats. La darrere d’aquestes trobades la celebrarem a un restaurant –excel•lent- de Vilafranca, a Mallorca, a finals del mes passat. Allà, amb l’ex-conseller Damià Pons al capdavant, parlarem de tot i molt.

El motiu d’esmentar ara aquest sopar és que, posant ordre a la meva paperassa, he trobat un dossier sobre les actuacions d’aquella època. Ara per ara estic convençut que aquells quatre anys foren els més fructífers des de que l’Educació és una competència assumida pel Govern de les Illes Balears.

Nombroses construccions de nous centres educatius, reformes i ampliacions dels existents, elaboració del primer –i per ara únic- mapa escolar amb que ha comptat el nostre país, múltiples programes d’inserció social, constants actuacions per millorar la qualitat educativa i el rendiment acadèmic, aposta decidida per la normalització lingüística, foment de la cultura pròpia, extensió de la formació professional, projectes d’innovació, programa xarxipièlag d’implantació informàtica, etc. etc.

Però no és d’aquests fites d’allò que estic més orgullós. Per a mi el més important d’aquella legislatura fou el diàleg constant amb la comunitat educativa, els canals de participació efectiva que s’obriren, les aportacions que es tingueren en compte i es traslladaren a la normativa, la consideració dels ensenyants com a principals experts –per la seva tasca diària- a l’hora de solucionar els problemes…

Des de la meva feina, com a Delegat d’Educació a Menorca, vaig treballar activament en la posada en marxa de totes aquestes mesures. Hem sent orgullós dels avanços que aconseguírem. Sé que l’enyor per aquells anys és encara ben present en molts sectors del món de l’educació. Esperem que les circumstàncies permetin que, en un futur, es retrobi la il•lusió que ho feu possible. És fonamental.

• Un poc de tot
• Sense comentaris