Tal dia com avui, el 1899, naixia a Sabadell el gran escriptor Joan Oliver (Pere Quart). És llavors un bon dia per retre-li un humil homenatge. La seva vida, la seva obra, la seva trajectòria democràtica i republicana bé es mereixen el nostre record.

        CORRANDES D’EXILI

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re …

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.  

L’estimada m’acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya.)  

Perquè ens perdoni la guerra,

que l’ensagna, que l’esguerra,

abans de passar la ratlla,

m’ajec i beso la terra

i l’acarono amb l’espatlla.  

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l’altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.  

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d’anyorança

ans d’enyorança viuré.  

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

“Com el Vallès no hi ha res”.  

Que els pins cenyeixin la cala,

l’ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.  

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Escric això just després de l’Assemblea del PSM-Entesa Nacionalista de Menorca. No donaré cap noticia que no pugueu llegir als diaris. Tampoc és la meva intenció parlar d’aquests “xafardejos” polítics que darrerament són tan freqüents a la xarxa i que, fins i tot, podem trobar a la premsa tradicional.
És evident que el que ara seguirà és una reflexió. I quan dic una reflexió vull dir una reflexió. No vull fer un exercici de triomfalisme, massa comú en la militància política, ni molt manco llençar un rosari de consignes prefabricades.  Així que anem per feina.
Al meu parer el PSM mai ho ha tingut fàcil. Sempre ha hagut de superar nombrosos entrebancs per aconseguir la seva presència en la vida política menorquina. No som un partit còmode ni acomodatici. Sovint se’ns veu i se’ns presenta com una mena de pedra dins la sabata. És indubtable que això suposa un esforç afegit. Si més no aquí som- i ja fa més de trenta anys- i aquí seguirem.  Costi el que costi.
No tot ho hem fet bé,  hem comès errors, però crec que ningú podrà discutir que sense la presència del PSM  la nostra illa no seria com és.  Es pot criticar la nostra tasca, es pot estar totalment disconforme amb la nostra ideologia però ningú pot negar que hem impregnat la vida política menorquina durant dècades. I pretenem seguir-ho fent. Estic convençut que ho seguirem fent.
Ni la revifalla de la nostra llengua i cultura, ni la preservació del territori, ni la concepció d’una economia sostenible que tots –o gairebé tots- compartim, es poden entendre sense el PSM. Fins i tot les forces polítiques més allunyades de les nostres concepcions ideològiques han hagut d’assumir –ni que sigui en part- postulats que fa trenta anys el PSM defensava en solitari. Hem fet país i només per això la nostra presència ja es justificaria.
Però no s’acaben els reptes. Cada dia en sorgeixen de nous i més difícils. Sé que el PSM- des de la seva modèstia- té respostes i , el que és més important, voluntat de constantment cercar-les.
S’apropen unes eleccions. No som candidat a cap càrrec. El que avui escric neix del convenciment i de la passió per Menorca que ha mogut, mou i mourà sempre la meva vida. 
Si el final sona sentimentaloide, disculpau-me, però és el que sent després d’una Assemblea del PSM.

• Actualitat
• 2 comentaris

Fa uns mesos, després del meu viatge estiuenc a Escòcia, vaig escriure al bloc sobre el sentiment de país que s’hi respirava a tot arreu. Avui vull escriure d’una cançó, d’una cançó i d’un lloc: Glencoe.

Glencoe, que vaig visitar, és l’indret on foren massacrats els membres del clan McDonald per mor de no haver jurat lleialtat al rei anglès Guillem d’Orange. Estem parlant de l’any 1692.

Allò que sobta no és conèixer un lloc històric. En podem trobar arreu. Les nostres illes n’estan plenes. Allò que crida l’atenció és la memòria viva d’aquests fets que encara resta en el poble escocès.

Ara mateix estic escoltant una cançó de Jim Mclean, Una cançó que sona sovint a Escòcia. Una cançó que ha esdevingut tradicional però que data de l’any 1963. Una cançó que reafirma el sentiment de país. Llegim-la i escoltem-la. És Escòcia.

h, cruel was the snow that sweeps Glencoe
And covers the grave o’ Donald.
Oh, cruel was the foe that raped Glencoe
And murdered the house of MacDonald
.
They came in a blizzard, we offered them heat,
A roof for their heads, dry shoes for their feet.
We wined them and dined them, they ate of our meat
.
They came from Fort William with murder in mind.
The Campbell had orders King William had signed.
“Put all to the sword”- these words underlined,
“And leave none alive called MacDonald.”
.
They came in the night when the men were asleep,
This band of Argyles, through snow soft and deep,
Like murdering foxes amongst helpless sheep,
They slaughtered the house of MacDonald.
.
Some died in their beds at the hand of the foe;
Some fled in the night and were lost in the snow;
Some lived to accuse him who struck the first blow;
But gone was the house of MacDonald.

……………………………………

Oh, que cruel la neu que escombra Glencoe
I  cobreix la tomba  dels Donald”.
Oh,  que cruel va ser l’enemic que va violar Glencoe
I va assassinar  la casa dels MacDonald

.
Van arribar enmig d’una tempesta de neu, els hi vam oferir calor,
Un sostre per als seus caps, sabates seques per als seus peus.
Nosaltres els donarem hospitalitat, menjaren del nostre menjar.

.
Van venir des de Fort William amb l’assassinat al cap.
El Campbell tenia ordres que el rei Guillem havia signat.
“Passeu-los  a tots per l’espasa” - aquestes paraules ben clares,
“I no deixeu cap viu anomenat MacDonald.”

.
Van arribar a la nit quan els homes estaven adormits,
Aquesta banda d’Argyle, a través de la neu tova i profunda,
Talment com a guineus, entre ovelles indefenses,
Ells van sacrificar la casa de MacDonald.

.

Alguns van morir en els seus llits per la mà de l’enemic;
Alguns van fugir en la nit i es van perdre en la neu;
Alguns van viure per acusar a qui va donar el primer cop;
Però s’havia acabat  la casa de MacDonald.

http://www.youtube.com/watch?v=gSQq9ci4sqg

• Un poc de tot
• Sense comentaris