Fent zapping l’he topat un parell de vegades a una cadena televisiva que ni vull anomenar.  A més no fa gaire mesos va ser a Menorca donant una conferència. Estic parlant de Mario Conde. Se’m regira l’estómac.  És que ningú s’adona que aquest personatge, em neg a qualificar-lo de senyor, fou condemnat per estafa i apropiació indeguda. En poques paraules perquè va robar. En definitiva es va demostrar que era un lladre.

Algú pot argumentar que ja ha pagat les seves culpes. Que fou empresonat i  que ja està en pau amb la justícia. No és aquest el problema. Allò que em solleva és que ara vingui a donar lliçons, que gosi pontificar, que tengui el morro d’opinar des de tribunes públiques. I que hi hagi empresaris que el contractin per fer-ho. Tot plegat demostra que quelcom està fallant dins la nostra societat.
A sobre, per si no n’hi havia prou, els qui el passegen com una mare de déu de poble són els mateixos que parlen de valors tradicionals, que ataquen qualsevol avanç progressista, que s’acarnissen amb els qui dissenteixen de la més rància de les dretes.
En Mario Conde és, llavors, un bon exemple per aquesta dreta de doblers i sotanes?. He de deduir que sí, si no fos així no el posarien dins el mostrador. I no m’hauria d’estranyar. Són , des de sempre, la hipocresia feta ideologia. Però que ningú s’engani, dalt la trona n’hi posen un que fou condemnat per lladre.

• Actualitat
• Sense comentaris

Després de les eleccions del 2003, el Partit Popular  conquerí les principals institucions de les Illes Balears amb la única excepció del Consell Insular de Menorca. El dibuixant menorquí, Zaca, va publicar una vinyeta genial. No cal descriure-la. Aquí a sota l’adjunt.

Com es pot veure reflectia una realitat. Menorca restava com l’únic reducte que no havia caigut sota el poder de l’emperador Jaume Matas. El PSM, amb l’elecció del seu únic representant -jo mateix encapçalava la llista electoral- havia aconseguit decantar la balança cap a les formacions progressistes.

En aquests moments les eleccions tornen ser a la cantonada i, sincerament, desitjaria que no es tornés a repetir la situació del 2003. Ser l’últim llogaret gal, l’únic govern progressista, va suposar quatre anys de discriminació, quatre anys en que el Govern Matas va negar el pa i la sal a Menorca. Ens va castigar per no haver-nos entregat, vençuts i desarmats, a la dreta.

La resistència sempre és motiu d’orgull però això no basta. Cal fer tot el possible per mantenir majories de progrés a  les institucions de les Illes Balears, com en aquesta darrere legislatura.

Hem de barrar el pas a l’emperador romà, es digui Matas o Bauzá, perquè els nostres pobles -els gals- no es mereixen imposicions foranes. I, no ens enganem, malgrat els focs d’artifici sobre pretesos regionalismes, a cal PP qui comanda és Madrid. I de Madrid tornarien venir les instruccions per a l’extermini de la nostra llengua i cultura. Així que, gals a les armes….al cap i a la fi estan bojos aquests romans!!!.

• Actualitat
• 2 comentaris

Avui és Sant Esteve i ja ho sabeu “Per Nadal i per Sant Esteve, cadascú a ca seva”. I, de fet sí som a casa però no precisament amb la disposició nadalenca que seria d’esperar en un dia com avui. I no és que em trobi malament per mor de cap excés gastronòmic o etílic, ni tampoc estic especialment irritat per un dels molts desastres que farceixen el món.  Simplement és que em trob més aviat tropical que nadalenc, i, és clar, la xafogor del Tròpic no s’adiu gaire amb les postals de paisatges nevats.
D’on en ve aquest virus exòtic que em fa sentir com un peix fora de l’aigua. Idò, el causant té un nom ben conegut: Alejo Carpentier.  Avui m’ha pegat per rellegir Ecue-yamba-o, la seva primera novel•la, que està impregnada del sabor de les Antilles negres.  He de confessar que no és casualitat que, entre els milers de llibres de la meva biblioteca, n’hagi escollit aquest. Avui, dia de Sant Esteve, Alejo Carpentier, acompliria cent set anys. Ho vaig descobrir l’altre dia a una pàgina web i em va venir la dèria de rellegir la seva obra. Després vindran “El reino de este mundo”, “Los pasos perdidos” i naturalment “El siglo de las luces”.
No em negareu que és una bona manera de superar la torpor de l’endemà de Nadal. Un viatge a Cuba des del sofà de casa, amb un guia que a més d’escriptor fou ambaixador de la Cuba revolucionària a París i era, a més, un excel•lent musicòleg.
Em qued amb una de les seves frases: “Los mundos nuevos deben ser vividos antes que explicados”. Si aquesta entrada ha resultat fada, diculpeu-me, la ressaca i la calor del tròpic solen tenir aquests efectes.

• Un poc de tot
• Sense comentaris