La pel•lícula d’aquest mateix títol em va impressionar. També la novel•la. De fet els llibres d’A.S. Byatt m’han fet passar molt bons moments. Però no tinc intenció de parlar de literatura. El títol és només un préstec que utilitz per una qüestió absolutament diferent.

Àngels i insectes. És la meva classificació particular dels polítics amb els que he de conviure. M’explicaré, i que quedi clar que no tinc cap intencionalitat pejorativa. Cap.

Però la realitat és que he conegut moltes persones dedicades als quefers de la política, i inevitablement –i de forma quasi automàtica- els col•loc a una o altra categoria: àngels o insectes. Per cert que això no té res a veure amb la ideologia política. Hi ha àngels arreu, hi ha insectes arreu.

Per a mi són àngels tots aquells que fan de la tasca política una batalla quotidiana per una millora de la societat, els que hi dediquen hores i esforços, els qui s’hi deixen la pell…

Insectes són uns altres, els “aparatchniks”, els qui es limiten a aixecar el braç o a prémer un botó, els que actuen com a panells segons el vent que bufa, els que conceben la política com a reverència als qui comanden…

Malauradament els insectes són molts però també hi ha àngels. Seria bo que la ciutadania sabés fer, així mateix, la pròpia classificació…seria sa. I què som  jo mateix?. Àngel o insecte?. No em pertoca a mi dir-ho.

• Actualitat
• 6 comentaris

Tal dia com avui naixia, el 1707, el comediògraf Carlo Goldoni. Les seves obres encara es representen amb èxit i la seva crítica social és, en molts casos, ben vigent.

Però només vull parlar d’una frase molt concreta d’aquest escriptor. Diu: “La persona que no ha sortit mai del seu país està ple de prejudicis”.

Naturalment seria absurd i injust agafar aquesta sentència en la seva literalitat. Però el missatge que transmet és ben clar i cert. Cal defugir les visions provincianes, xovinistes, reduccionistes, curtes de mires…Cal mirar més enllà del propi llombrígol.

Sovint he llegit articles d’alguns columnistes mal intencionats que intenten presentar el nacionalisme com una mena d’ideologia tribal enemiga de qualsevol concepció universal. És una barroera i interessada manipulació.

Som nacionalista. Defens el dret a decidir del meu poble i , alhora, crec que té un lloc per si mateix entre els estats del món. Un món que conec i del que conec les virtuts i els defectes, com conec els del meu propi país. El meu nacionalisme té un horitzó universal. Així de clar.

Goldoni tenia raó. Faig meva la seva frase. Però els prejudicis sabem on trobar-los. Aquests nacionalisme espanyol, tancat, reclòs, provincià, decimonònic…és el paradigma de la crítica goldoniana. Aquesta Espanya, forjada a partir de la Castella que “menysprea tot allò que ignora” és un niu de prejudicis. I, tinguem-ho clar, el seu llombrígol no val la pena…

• Un poc de tot
• Sense comentaris

No ho entenc. Les enquestes els donen bons resultats. La crisi econòmica els permet capitalitzar rèdits immerescuts. La corrupció que els ha ben tacat sembla que no els hi passa factura. De portes a fora exhibeixen somriures i es proclamen futurs vencedors….però llavors estan nerviosos, molt nerviosos. No ho entenc.

Puc aventurar moltes hipòtesi: colzades per fer-se lloc a les llistes electorals, temor a que les enquestes siguin un pur maquillatge, lluites internes, coneixement de factors per ara ignots que els perjudiquen, corrupció que encara no ha aflorat…

És igual. Tot això són simples conjectures. Però la realitat és ben evident. El nervis exacerbats del Partit Popular provoquen que els seus diputats escenifiquin, a cada sessió parlamentària, espectacles lamentables. Crits, imprecacions, mals gestos, sorolls inqualificables…tot el contrari del que s’esperaria de representants del poble, o, simplement d’una persona amb un mínim d’educació.

En definitiva, com em deia una diputada socialista…haurien de prendre pauciflora a veure si així es tranquil•litzen. A cabassos, afegiria jo. El Parlament de les Illes Balears no es mereix aquesta vergonya.

• Actualitat
• Sense comentaris