Ahir mateix em demanaren, anant pel carrer, què pensava fer quan acabés la meva tasca de diputat. Més que una pregunta va ser una mena de dispar sense silenciador. Sobre tot perquè just conec la persona que m’ho etzibà sense cap mena d’embuts.
Li vaig contestar sincerament però sé que no em va creure. Simplement vaig dir-li que, si no hi havia res de nou, tornava a fer classes a l’escola des Born. És clar que, malgrat no ho fes, sí hagués pogut demanar-me: I què hi ha d’haver de nou?.
Com tot això m’ha fet pensar i com tampoc cal que m’aturin més vegades a fer-me aquestes requisitòries vull deixar per escrit una reflexió sobre el tema.
Tinc cinquanta-un anys. Només un grapat d’aquests he ocupat un càrrec institucional però des del catorze “estic en política”. I hi pens seguir estant. Perquè la política es fa des de molts llocs, no només des de les institucions. Som militant del PSM, ho pens seguir essent i, sigui on sigui, seguiré defensant el que crec. Sempre.
I si el PSM, en un futur, em demanà que assumeixi qualque responsabilitat ho faré si m’hi sent capacitat i ho puc conciliar amb la meva vida familiar. Al cap i a la fi tampoc és que estigui com perquè em posin en formol. Però, ara per ara, la meva intenció, i la meva il•lusió, és tornar a la meva feina. Una feina –de mestre- que m’agrada, que m’apassiona i que m’aporta més satisfaccions que la gestió política. És tan senzill com això.
Pot ser per aquelles persones acostumades a veure els càrrecs polítics com a canongies de bon sou i nul treball tot això que explic no serà entenedor. Tant dóna. Si no ho entenen és que mai ho entendran. No hi puc fer res.
Es definitiva, estic a disposició del meu partit. Faré feina pel nostre projecte, per Menorca, des d’on sigui. I l’escola des Born, us ho assegur, és un lloc més que agradable.
Arxiu de febrer 2011
Malgrat no combregui amb moltes de les idees d’aquest pensador, i molt manco amb el que fou la seva vida, no podem oblidar la importància de la seva tasca i del seu pensament.
Tal dia com avui, el 1876, moria Bakunin. He llegit alguns dels seus llibres (Crida als esclaus, l’Estat i l’anarquia…) i malgrat la retòrica pròpia dels temps que li pertocaren viure s’hi poden trobar encara avui veritats inqüestionables.
“Som un buscador apassionat de la veritat i un enemic no manco acarnissat de les ficcions perjudicials de les que el partit de l’ordre, aquest representant oficial, privilegiat i interessat de totes les ignomínies religioses, metafísiques, polítiques, jurídiques, econòmiques i socials, presents i passades, pretenen servir-se encara avui per embrutir i esclavitzar el món”.
No és actual aquesta frase?. No la podem traslladar, paraula per paraula, a la realitat d’avui en dia?. No tenim tots al cap el nom del nostre “partit de l’ordre”?.
En definitiva, llegir els clàssics de la revolució mai és debades. Il•lumina.