Un any més celebram el Dia de les Illes Balears. Un any més és motiu de reflexió. La veritat és que tot el que em passa avui pel cap és bastant primari, res de vols d’altura sobre el sentiment de comunitat. De fet vull començar amb un exemple gairebé anecdòtic. Allà va.
En un o altre moment tots noltros haurem fet coneixença amb qualque ciutadà de les Illes Canàries. Indefugiblement, sigui quina sigui la seva illa de naixença, és defineix com a canari. Sense problemes ni més matisos. Canari.
És evident que a les nostres Illes no passa el mateix. Ningú, de primer cop, diu que és balear. Ens definim, ben al contrari, a partir de la nostra illa: menorquí, mallorquí, eivissenc, formenterer…No és un exemple original, s’ha emprat multitud de vegades, però sens dubtes és força aclaridor. No existeix, ni crec que hagi existit mai, el sentiment unitari de balearitat. Els motius són molts i complexos, però bàsicament hi trobarem arrels històriques.
Si som sincers hem de convenir que la mateixa concepció de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears neix, més aviat, de raons purament administratives que d’un sentiment comú de poble. Però alhora no és menys cert que aquests any d’autonomia han creat alguns lligams entre les nostres Illes que, malgrat la seva feblesa, són reals.
Des del meu punt de vista seria convenient reforçar aquests lligams, però també tinc ben clar que això només serà possible si es fa des del respecte absolut a la diversitat, a la pròpia identitat i també a la capacitat d’autogovern que cada illa pot exercir. La cohesió territorial, que sempre es fixa com a objectiu desitjable, no pot basar-se en una mena d’uniformitat regida per l’illa amb més pes econòmic i demogràfic. Això, més prest que tard, suposaria retrocedir en el temps i trencar les poques fites de sentiment unitari que s’han anat construint.
Qualsevol intent de retornar a esquemes mentals propis de la “diputació provincial” només farà que aprofundir en els recels i les distàncies històriques. Malauradament, des de la dreta, algunes veus –sortosament encara poques- s’aixequen en aquest sentit. Seria un error, un terrible error.
El nostre Estatut d’Autonomia, al seu primer article, parla de la nacionalitat històrica que formen les Illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. No anomena les Illes Balears com a subjecte d’aquesta definició. Simplement, al seu article segon, parla d’Illes Balears com a una simple denominació. És important no oblidar-ho. Si volem bastir un sentiment en comú de poble, hem de partir forçosament del respecte i la valoració de la realitat diferenciada de cada illa. Tot el que no sigui això serà construir castells en l’aire o, pitjor encara, forçar la situació fins a límits insostenibles.
Avui celebrem el Dia de les Illes Balears. El dia de quatre illes amb personalitat pròpia. Així és i està bé que sigui així.
