Tal dia com avui, el 1982, l’Estat Espanyol ingressava a l’OTAN. En aquells moments, oficialment, encara el PSOE s’hi oposava, fou més endavant que vingué la girada de camisa i allà on deia blanc va passar a dir negre.
Qualcú es podrà demanar a que ve ara desenterrar tot això? És clar que no ho faig per caprici, aquest record té una evident intencionalitat. No m’agrada fer exercicis de política-ficció així que no elucubraré sobre què hagués succeït si Felipe Gonzalez –i tot el PSOE- hagués mantingut la seva paraula i no s’hagués agenollat davant les pressions dels qui realment manen. No ho sabrem mai però la Història –amb majúscules- hagués estat una altra.
El mateix ens podem demanar respecte a la situació actual. Què hagués passat si Rodríguez Zapatero s’hagués negat a plegar-se als dictats dels mercats encarnats a Brussel•les? Tampoc ho sabrem mai. Però una cosa és segura, pot ser hagués sofert igualment la desfeta electoral del passat dia vint-i-dos. Pot ser, però de ben segur que ho hagués fet amb la dignitat i els principis sense socarrimar. Ara, malauradament, no és el cas.
Arxiu de maig 2011
Bé, ja està paït. I no passa res. Els ciutadans de les Illes Balears han decidit donar la majoria absolutíssima al Partit Popular. I no passa res…però passarà.
Evidentment el Partit Popular té total legitimitat per governar segons el seu programa i la seva ideologia. I en aquest sentit no s’han amagat de dir que impulsaran mesures en contra de la llengua catalana, que retrocediran en tot el que fa referència a la protecció del territori, que afavoriran la sanitat i l’educació privada, etc.
És clar, però, que no ho han dit amb aquestes mateixes paraules. Ho han disfressat de vestes i més vestes de retòrica però a la fi tota la xerrameca que han fet anar senzillament significa això. I no passa res…però passarà.
Així com reconec –sense cap mena de reticència- la legitimitat del Partit Popular per intentat portar a terme les seves polítiques, també proclam la legitimat dels dissidents en oposar-s’hi.
He emprat la paraula “dissidents” amb tota consciència. L’allau de poder que han recollit possiblement provocarà que la confusió entre partit, govern i societat s’instal•li en la pràctica política d’un partit que ja en sap prou d’aquesta confusió interessada. Davant això cal tenir molt present que el Partit Popular no representa a la totalitat de la població i que, com va dir en Biel Barceló, la majoria absoluta no és un xec en blanc. No pot, ni ha, de governar com si les eleccions haguessin esborrat la resta de posicionaments polítics. L’escenari que es prepara és complicat i difícil però ens empara tot el dret del món a discrepar, a oposar-nos, a batallar contra les actuacions que ha anunciat el Partit Popular. En això estarem…perquè no passa res però passarà.
Despusahir, en Pau Obrador, penjava un comentari a la meva entrada “Reflexió d’urgència”. Feia referència a un article aparegut a El País. Ves-ho aquí:
“El problema no ha sido la crisis mundial, sino la gestión de esa crisis, en la que el Gobierno ha pasado por tres etapas: negarla, intentar espantarla con medidas periféricas y, por último, asumir un plan de ajuste impuesto desde fuera, que repartía los sacrificios de manera desigual e injusta entre la sociedad española.
Y todo ello desde la lejanía y la soledad de quien ha pedido reiteradamente que se le dejara solo ante el peligro y, al final, lo ha conseguido. La crisis económica ha sido una oportunidad perdida para haber intentado una labor de pedagogía política, empezando por la necesidad de llegar a acuerdos con el principal partido de la oposición y con las instituciones gobernadas por él, como las comunidades autónomas. Ignoro cómo hubiera reaccionado el PP, pero creo que no intentarlo en serio, por considerar que la crisis era una cosa pasajera a abordar desde la confrontación partidista, ha sido la principal equivocación del presidente Zapatero. Y, además, no ha evitado el alejamiento de una cierta izquierda que no ha entendido medidas como la supresión del impuesto de patrimonio el mismo año que se congelaban las pensiones.
El empeño de reducir la política democrática a un ejercicio de confrontación partidista, más que ideológica, está detrás de buena parte de los problemas actuales. Obliga a primar al partido sobre los ciudadanos, con lo que desaparece una idea de la política como servicio público y se pierden de vista los intereses generales que deben anteponerse a los intereses de parte”.
Són paraules de Jordi Sevilla, militant socialista i ex-ministre de Rodríguez Zapatero. No ho dic jo, ho diu en Jordi Sevilla i m’assembla que no es pot dir més clar. Per pensar-hi.