29
ago.
2010
Escrit per Eduard Riudavets
Tinc al davant el fulletó que va publicar el Parlament de les Illes Balears a l’inici de la legislatura. Hi figuren tots els diputats i consellers que ocupaven, el 2007, els escons. Basta fer un ràpid esguard per adonar-se dels molts canvis que en aquests tres anys ha patit la composició parlamentària. De fet l’únic grup parlamentari que no ha patit variació és el Bloc i PSM-Verds. La resta –per una o altra causa- han vist substituïts alguns dels seus membres.
Joan Huguet, Rosa Estaràs i Josep Juan Cardona del Partit Popular, Francesca Lladó i Miquel Gascón del Grup Socialista, Maria Antònia Munar i Bartomeu Vicens d’Unió Mallorquina, han deixat els seus escons i ja no són presents a la cambra parlamentària. Això entre els diputats. Si ens fixem en el banc blau han deixat de ser consellers del Govern de les Illes Balears, Francesc Buils, Margarita Nájera, Bàrbara Galmès, Mercè Amer, Maria Ángeles Leciñena, Miquel Àngel Grimalt i Mateu Canyelles. A més d’altres consellers que, incorporats ja iniciada la legislatura, també han deixat el seu càrrec: Miquel Nadal, Miquel Ferrer, Pere Aguiló. Un altre canvi substancial és el protagonitzat per Joana Barceló que, sense deixar la seva condició de diputada, ha passat a ser, successivament, Consellera de Treball i Formació, Consellera de Turisme i actualment Conseller de Turisme i Treball.
Com he dit les causes són múltiples. Però sens dubte la més sagnant és la corrupció que ha suposat acusacions, imputacions i mesures cautelars i que ha afectat –sense voler prejutjar res- a responsables polítics, sobre tot, del Partit Popular i Unió Mallorquina. No entraré en aquest tema, prou ja n’he parlat en entrades anteriors. Simplement la meva intenció és deixar ben palès quan convulsa ha estat –i segueix essent- la tasca parlamentària aquesta legislatura.
25
ago.
2010
Escrit per Eduard Riudavets
He deixat passar un mes abans d’escriure aquesta entrada. Hi ha coses que més val reposar-les. Estic parlant de la proposta del President del Consell Insular d’Eivissa tot reclamant que la seu d’una Conselleria del Govern de les Illes Balears es traslladés a la major de les Pitiüses.
És cert que, a l’endemà d’aquesta sorprenent reclamació, vaig fer unes declaracions a premsa. En poques paraules deia que ho considerava una proposta efectista i sense sentit. M’explicaré.
L’arquitectura institucional de la nostra comunitat autònoma, fixada en l’Estatut reformat el 2006, preveu que els consells insulars assumeixin àmplies competències que els hi són pròpies, paral•lelament es deixa la porta oberta perquè un llarguíssim llistat d’altres competències siguin transferides des del Govern als Consells. En definitiva estableix govern forts a cada illa amb un govern interinsular que mantindria la tasques de coordinació i relacions amb institucions foranes ( i això no exclusivament). El que cal és avançar amb diligència i fermesa amb el desplegament estatutari, sense paranys ni reserves, a fi que la configuració de la nostra comunitat culmini quan abans amb l’escenari que he dibuixat i que preveu l’Estatut.
Tot el que no sigui transitar aquest camí són maniobres de distracció, cortines de fum, brindis al sol, retòrica electoralista i el que és pitjor….frens absurds a la necessària i legítima conversió dels Consells Insulars en governs reals, amb competències i dotació econòmica suficient, de cada una de les Illes. El President d’Eivissa ha aconseguit uns titulars de premsa…però per res ha ajudat a aquest objectiu.
23
ago.
2010
Escrit per Eduard Riudavets
Vestigia nulla retrorsum. Aquest era el lema de les tropes cromwellianes. El vaig trobar, per casualitat, a un llibre que res té a veure amb la història anglesa. Em va cridar l’atenció. Crec que defineix i explicita allò que hauria de ser el compromís de tots els que, des d’un lloc o un altre, batallam per la recuperació de la nostra identitat nacional. En aquests moments quan els vents ens bufen en contra- sentència infame contra l’Estatut Català, ofensiva espanyolista contra la llengua catalana, un Partit Popular cada vegada més ancorat en posicions dretanes de centralisme espanyol, etc.- és més necessari que mai no fer cap passa enrere, no cedir ni un mil•límetre, resistir a qualsevol trinxera, exigir amb veu cada volta més alta, defensar per tots els mitjans els nostres drets, contestar a qualsevol mena d’atac. En definitiva actuar com a ciutadans lliures que reclamen la llibertat pel seu poble. Només així podrem mantenir la flama encesa i fer-la cada dia més brillant. Vestigia nulla retrorsum. Ni una petjada cap enrere.
