No pretenc, amb aquest escrit, analitzar la legislació existent sobre acampades. Simplement és una reflexió sobre una paradoxa. O, tal volta, la paradoxa d’una reflexió.

Concretaré. Després de moltes lluites, disgusts i entrebancs, s’aconseguí la titularitat pública del Camí de Cavalls. Per si llegeix aquest bloc qualcú de fora de Menorca, no està de més explicar que aquest camí dóna la volta a tota la illa i que, durant molt de temps, alguns propietaris de finques que el camí travessa intentaren privatitzar-lo.

Però, com deia, el camí ja és públic. Ara ve la inconseqüència. Era tradició –abans que els esmentats propietaris en barressin el pas- fer la ruta a peu pernoctant cada nit a un indret costaner diferent. Eren uns quinze dies de caminada dura però que era compensada abastament pels indrets que es visitaven.

Assemblaria lògic que aquesta costum en pogués reprendre, sense cap problema, ara que el pas és lliure. Si més no s’hi ha afegit una problemàtica nova: sovint agents de la guàrdia civil fan marxar, i fins i tot multen, els excursionistes que passen la nit a una de les platges del recorregut.

Naturalment llavors em deman, si hem aconseguit que el Camí de Cavalls sigui públic, si fins i tot se’l promou com un producte turístic, per què no es pot dormir a platges –de domini públic- per una nit sense establir cap mena d’instal•lació?.

No ho entenc, i pel que assembla no som l’únic que no ho entén. De fet vaig plantejar aquesta mateixa qüestió- per escrit- al Delegat del Govern de l’Estat a les Illes Balears i la seva resposta reflecteix aquest mateix desconeixement. En resum m’assabenta que ha sol•licitat un informe a l’advocacia de l’Estat en relació a la normativa aplicable i també sobre els criteris que s’utilitzen per sancionar o no.

No sé si tot això servirà de res, no ho sé. Si més no sempre he cregut que la legislació no hauria de contradir la lògica. I la lògica em diu que qui transita un camí públic pot dormir a una platja pública mentre no atempti de cap manera contra el medi natural. Tal i com s’havia fet sempre. Tan senzill com això.

• Actualitat
• Sense comentaris

És ben cert. Estic en política perquè vull.  Ningú m’ha posat una pistola al pit per obligar-me. I és un honor i un orgull representar al poble de Menorca com a diputat i secretari primer de la Mesa del Parlament de les Illes Balears. És per això que no tinc dret a incloure dins el meu vocabulari la paraula “cansat”. Mentre ocupi el càrrec que ocup, el cansanci no existeix, no pot existir. No tinc dret a estar cansat.
Hi ha encara moltes batalles a donar, moltes que sempre són la mateixa. Defensa de l’autogovern de Menorca, lluita per la plena normalització de la nostra llengua i cultura, protecció del nostre territori, disseny d’una economia equilibrada i sostenible, neteja de qualsevol mena de corrupció…
Des de fa set anys ocup un escó a la cambra que representa la sobirania popular dels pobles de les Illes Balears. Puc dir, sense faltar a la veritat, que no he aturat de bregar per les meves idees, les idees del partit del qual form part i de la coalició que em va designar a les darreres eleccions, PSM-Verds. I així ho seguiré fent fins el darrer dia que tingui aquesta responsabilitat. Sense descans.
Això no lleva que el camí no sigui costerut, que l’esforç  no sigui cada vegada més gran, que cada dia trobis més pals entre les rodes.
No és aquesta una època senzilla, no ha estat aquesta una legislatura fàcil. He parlat prou dels problemes que han sorgit: corrupció, crisi econòmica, remodelacions del govern, minoria parlamentària…No hem d’amagar la realitat. És així i no de cap altra manera. Però la meva generació duu gravada a foc una paraula. Una paraula que recull el millor del que somniarem quan la llibertat era un somni. La paraula compromís.
Compromís amb la meva terra, amb la meva cultura, amb la meva gent. Crec  fermament que comprometre’t també vol dir que el dret d’estar cansat no entra dins els propis esquemes. I sincerament allò pel que lluitam s’ho val. Del tot.

• Actualitat
• 8 comentaris

Tinc la costum de deixar passar uns dies abans d’escriure sobre els esdeveniments polítics d’importància. A això ho anomen la “distància de seguretat”, és a dir la distància que et permet escriure des de la reflexió i no sols des de la immediatesa que sovint està carregada d’emocions sense prou fonament. Sigui com sigui, aquesta costum meva en aquesta ocasió m’ha estalviat feina. En la setmana que ha passat des de l’elecció de nova presidenta del Parlament de les Illes Balears, Marian Suárez, diputada per Eivissa pel Canvi, ha publicat al seu bloc un excel•lent article que faig meu al cent per cent i que, en conseqüència, reproduesc  aquí.

Ja començo a acostumar-me…cada vegada que en política passa alguna cosa, la realitat és una i les interpretacions tantes com opinants. Així que vull dir també la meva respecte al què va passar ahir al Parlament.

Els fets. Na Maria Antònia Munar, diputada d’UM i Presidenta del Parlament, dimiteix fa uns dies com a conseqüència de la declaració que va fer en Miquel Nadal implicant-la a l’Operació Maquillatge. La persona que l’hauria de substituir, Mateu Crespí, renuncia. Li pertoca a la següent de la llista electoral d’UM, na Catalina Sureda. Així mateix, el Parlament ha de triar un nou President o Presidenta de la cambra. Ahir na Catalina Sureda va prometre el seu càrrec com a diputada. Es procedeix a l’elecció del nou President o Presidenta. El Grup Parlamentari Popular presenta a Pere Rotger (Vicepresident Segon de la Mesa) i el Grup Parlamentari Socialista a n’Aida Rado (Vipresidenta Primera i des de la dimissió de na M.A. Munar, Presidenta en funcions). Es realitza la votació i n’Aida Rado surt elegida com a Presidenta amb els 30 vots dels diputats/es del Grup Socialista, Bloc per Mallorca i PSM-Verds, UM i ExC en front dels 29 del Grup Popular i el diputat de Formentera (AIPF). A continuació es procedeix a l’elecció de la Vicepresidència Primera i el Grup Socialista proposa a la diputada d’UM, Isabel Alemany, que es votada també per socialistes, Bloc i PSM-Verds, uemites i ExC mentre el grup popular vota en blanc. La nova Mesa del Parlament queda constituïda.

Pluralitat de la cambra. A partir d’aquesta realitat, comencen les interpretacions. Simplement, us explicaré perquè com a diputada d’ExC vaig votar aquestes dues diputades com a Presidenta i Vicepresidenta. La Mesa del Parlament, de qualsevol parlament o senat, tendeix a representar en la major mesura possible la pluralitat dels grups parlamentaris que hi ha a la cambra. Al nostre Parlament hi ha 5 grups polítics: Partit Popular (incloc al diputat Pep Mayans perquè, de fet, actua com a un membre més del PP), PSOE, Bloc per Mallorca-PSM-Verds, UM i ExC. La Mesa, abans i després de la votació d’ahir, representa a 4 dels 5 grups. ExC queda fora perquè només que n’hi ha 5 llocs i som els què tenim un nombre menor de diputades (2). Si hagués sortit la proposta del PP només 3 d’aquests 5 grups tindrien presència a la Mesa. Per tant, aquesta és l’opció que millor reflecteix la pluralitat política de la cambra.

Proporcionalitat dels grups de la cambra. En el mateix sentit, la composició de la Mesa ha de plasmar de la millor manera la proporcionalitat dels grups, és a dir, la seva composició numèrica. Així, amb la composició de la Mesa, abans i després de la votació, el PP (29 diputats/es) en té 2 representants, el PSOE (20 diputats) en té 1 representant, Bloc-PSM-Verds (5 diputats/es) en té 1 representant i UM (3 diputats/es) en té 1. Si hagués sortit l’opció del PP, ells en tindrien 3 representants, el PSOE només 1, el Bloc només 1 i cap UM. No sembla raonable que un grup polític que no té la majoria absoluta al Parlament (30 diputats/es), sí que la tingui a la Mesa. Per tant, aquesta és l’opció que millor reflecteix la proporcionalitat dels grups polítics de la cambra.

Acord amb UM. Aquí està el “quid” de la qüestió i la constant bàsica de les crítiques: “heu tornat a pactar amb els corruptes”. Com és possible que després d’unes setmanes de la decisió de n’Antich d’expulsar a UM del Govern pels casos de presumpta corrupció es pugui pactar amb ells? En primer lloc, vull dir que em va semblar encertada i la única possible la decisió del President de fa unes setmanes. Tots eram molt conscients que això suposava un element d’inestabilitat per a la continuïtat del Govern i que aquesta continuïtat passaria i passa per intentar pactar amb PP i UM, entre d’altres qüestions  tant importants com les iniciatives legislatives. Així ho recollia, si recordau, a l’entrada que vaig fer el passat 19 de febrer sota el títol “Divorci societat-política”. D’altra banda, crec que és important diferenciar poder executiu (Govern) i poder legislatiu (Parlament) i, dins aquest, una qüestió concreta com és l’elecció de la Mesa. Aquest ha estat el primer moment en què hem hagut de pactar i ho hem fet de la manera que consideràvem més adient, d’acord amb els arguments que comentava fa un moment. Per tant, aquest ha estat un acord puntual amb UM, no una renovació del pacte que es va trencar fa unes setmanes.

La corrupció i el doble discurs del PP. Està clar que Partit Popular i UM amunteguen desenes dels seus membres imputats per casos de corrupció; parlo de memòria però crec que el PP en té al voltant d’uns 40 i UM d’uns 30. Per això, resulta, quan menys, curiós que sigui el Partit Popular qui es permeti acusar-nos de “pactar amb corruptes”. Però és que, a més a més, el PP no s’aplica la mateixa medicina que intenta receptar i no té cap empatx ni vergonya en anunciar possibles mocions de censura a l’Ajuntament de Palma,  al Consell de Mallorca i, fins i tot, al Parlament que només podran tirar endavant si UM els hi dona suport. Així mateix, cal recordar que el suposadament renovat PP del nou President J. R. Bauzá, no ha fet absolutament res per marcar distàncies respecte als casos de corrupció en què es troba immers. No és anecdòtic que al recent Congrés que varen celebrar el passat cap de setmana, Bauzà volgués no aparèixer a la foto amb els barons del partit – directament implicats en el Govern Matas-; això sí, ja els  anirà recol.locant més prompte que tard dins del seu organigrama. És a dir, el partit amb major nombre de polimultiimputats es permet el luxe de donar lliçons d’ètica política.

El desig i la realitat. Crec que els pactes, els acords i els consensos haurien d’estar molt més presents a la vida política del què realment hi són. Tant de bo que la corrupció no fos com ara una de les xacres de la nostra vida política. Tal vegada, més d’un pensa que això es podria solucionar amb unes eleccions anticipades amb llistes renovades i ho podria compartir. Però la qüestió és que, atesa la situació de crisi econòmica que vivim, una cita electoral resultaria molt perjudicial pel que suposa d’interrupció de l’acció de govern. Això no només ho dic jo sinó que ho han expressat públicament els agents socials i econòmics. Crec que ara hem de continuar governant, hem d’intentar treure endavant importants lleis que s’estan preparant o tramitant i seria desitjable que es fes amb el major grau d’acord possible… i això passa per pactar puntualment amb totes les forces polítiques, incloses el PP i UM”.

 

 

• Actualitat
• Sense comentaris