En una recent entrevista radiofònica l’actual diputat estatal pel Partit Popular, Sr. Juan Carlos Grau, afirmava que ell no posaria la mà al foc per cap dels membres de la Conselleria de Comerç, Indústria i Energia de l’època del Govern Matas. Tenint en compte els successius escàndols de corrupció que han sortit a la llum aquests darrers dies amb l’epicentre precisament en aquesta conselleria podríem suposar que el Sr. Grau simplement, amb les seves paraules, fa gala d’una exquisida prudència.
 “Només pos la mà al foc per la meva família”, va arribar a dir. Però no hem d’oblidar que el Sr. Grau va ser part, durant els quatre anys de l’anterior legislatura, de l’equip directiu de la mateixa conselleria de la qual ara sembla abjurar. Concretament, ostentava el càrrec de Delegat a Menorca de l’ Institut d’Innovació Empresarial (IDI).  Sabent això la pretesa prudència esdevé, com a mínim, una tèrbola fórmula per intentar quedar al marge de tot el bullit corrupte que s’ha destapat dins la seva conselleria.
No és la meva intenció acusar de res al Sr. Grau. No és el meu estil, ni el del meu partit, llençar acusacions de les que, de moment, no tenim proves. Però si vull deixar palès, clar i català, que un alt càrrec del Partit Popular públicament ha manifestat que no se’n fia dels seus companys, dels mateixos companys amb els quals va compartir tasques de govern i que són, ara per ara, militants de la formació que el  va designar per representar les Illes Balears a Madrid.
Hem de convenir que, com a mínim, no és gaire tranquil•litzador el panorama que ens presenta el Sr. Grau. Ni gaire elegants  ni lleials les seves paraules. Però, ves, així van les coses…
Arran, llavors, de la seva afirmació, només em resta fer unes preguntes. Sr. Grau vostè mateix es considera família seva? Per vostè mateix posa la mà al foc?.

(Mirau per on poc dies després la Presidenta del Partit Popular de les Illes Balears declarava  també que ella “només posava la mà al foc pel seu home, el seu fill i els seus pares”. Això ja s’ha convertit en una veritable epidèmia que em recorda la història bíblica de Sodoma. Abraham no va poder trobar ni deu homes justos a la ciutat i, en conseqüència, fou anorreada pel foc. No hi deu haver ni deu homes justos al PP que tothom, fins i tot la seva presidenta, té por de socarrar-se les mans?)

• Actualitat
• Sense comentaris

El proppassat 30 de setembre tota la premsa informava de la detenció de la gerent, durant l’etapa Matas, del Consorci pel Desenvolupament Econòmic de les Illes Balears (CEDIB), Antònia Ordinas. També foren detinguts la seva esposa, la soprano Isabel Rosselló, altres nou persones i uns dies més tard l’ex-director general de promoció industrial, Kurt Vianne.

Tots ells acusats bàsicament de malbaratar doblers públics en benefici propi.

No estem davant un fet aïllat. Els darrers mesos hem vist com passaven pels calabossos i els jutjats diversos alts càrrecs del Partit Popular acusats de pràctiques corruptes de similars característiques.

Si més no, ara per ara, el Partit Popular intenta fer-se’n el desentès, els seus dirigents al·leguen que no en sabien res. Això ens hauria de fer pensar si el govern Matas va estar format, durant quatre anys, per una colla d’autistes polítics. Però no, no era així. El govern Matas no tan sols ho sabia, sinó que ho consentia i fins i tot ho emparava.

A tall d’exemple, recordem aquestes paraules:

“Gràcies, Sr. President. Miri que vaig intentar afinar la pregunta perquè em contestàs totes les persones que eren a Nova York, no funcionaris, totes les persones que eren a Nova York.

Pels diaris hem sabut també que es van organitzar uns concerts, i per aquí és per on anava, però com que ho han dit els diaris li diré que no sabem si la promoció de productes a l’exterior és la finalitat o si simplement és una excusa per organitzar concerts lírics, perquè a totes les actuacions de promoció exterior que s’han fet -concert en el centre BIT, Eurobijoux a Menorca, un concert a missions de San Diego, un concert a (…), un altre concerts a la darrera Eurobijoux, ara a Nova York- sempre hi ha la mateixa soprano, que ja la coneixen com la soprano oficial del Govern de les Illes Balears.

Clar, jo m’imagín que hi ha més sopranos, al nostre país, però curiosament aquesta soprano està representada, la seva representant és la Sra. Antònia Ordinas, gerent del CDEIB, i a més a més viuen al mateix domicili.

Sr. Conseller, és hora que comenci a posar un poquet d’ordre dins el CDEIB. Això no està bé. S’han de donar oportunitats a totes les cantants que existeixen a la nostra terra, perquè quan s’utilitza el càrrec per obtenir un benefici personal per a un o per al seu representat, això clarament és un tractament de favor, i això ni és legal ni és ètic ni moral.

Moltes gràcies.”

Són paraules pronunciades, en clau irònica, a la sessió plenària del 14 de juny de 2005, per Pere Sampol, llavors portaveu del Grup Parlamentari PSM-Entesa Nacionalista. Va ser la primera advertència pública – a la que seguiren moltes més i amb més detall - de les pràctiques irregulars dins el CDEIB.

L’exposició de Pere Sampol anava adreçada al Conseller Popular de Comerç, Indústria i Energia, Sr. Josep Juan Cardona. El mateix que ara assegura que desconeixia absolutament que passés res estrany a aquesta empresa pública dirigida per Antònia Ordinas i que, ves per on, depenia directament d’ell.

No cal afegir-hi res més. Davant les evidències els comentaris sobren.

• Actualitat
• 3 comentaris

He acabat avui mateix de llegir un llibre. Editat per “Los libros del lince” (no l’he trobat en català) porta el títol de “Crónicas de la Amèrica Profunda”. No és la meva intenció fer-ne una crítica, simplement assenyalar que són una sèrie de reflexions sobre la realitat socioeconòmica dels Estat Units a partir dels retrats de determinades persones d’una petita ciutat industrial.
Així, però, en un dels capítols he pogut llegir el següent: “ Haciendo un recuento del creciente número de casas en venta y teniendo en cuenta que el valor tasado de muchas viviendas se ha frenado o ha comenzado a bajar, como a eso se añada otra jodida subida del precio del petróleo o alarma por el calentamiento global y todo lo demás, mucho me temo que vamos a ver un montón de quiebras gravísimas de las instituciones crediticias, y cantidad de bancos y cajas se hundirán porqué tendrán en su haber infinitos listados de casas en venta que nadie va a poder comprar”.
Aquests dies que tots sentim parlar d’empreses bancàries americanes que fins ara mai havíem sentit nomenar (Lehman brothers, Merrill Lynch, AIG…) el que més sobta és que aquest vaticini va ser escrit el 2006!!!.
Sens dubtes, qualque cosa falla en el sistema econòmic internacional quan un escriptor marginal com en Joe Bageant- de fet als seus més de cinquanta anys ha començat a ser conegut a partir dels seus comentaris en un blog- és capaç de veure, dos anys abans, allò que ara està succeint i que els poders econòmics no feren res per evitar.
Com ell mateix diu: “Hemos vivido en una orgía tan gloriosa y profana, tan descerebrada que, arrastrados por nuestro vertiginoso consumismo, hemos devorado toda la cosecha y todas las semillas”.

M’ha fet pensar i també m’ha atemorit. Tinc por que els gurús de l’economia no siguin altre cosa que eixelebrats aprenents de mag que portin el planeta al més complert desastre.

• Actualitat
• Sense comentaris