Em limit, avui, a reproduir alguns fragments de la intervenció del diputat del PSM-Mallorca, Antoni Alorda, en el debat sobre una proposició de llei del Grup Popular. Una proposició que va ser admesa a tràmit amb els vots de la dreta PP-UM. Una llei que, si arriba a aprovar-se definitivament, tindrà com a única finalitat atorgar permís perquè uns particulars puguin construir un camp de golf. Hem arribat a tal grau de perversió parlamentària –millor dit PP i UM hi han arribat- que ara ja es proposen lleis “ad hoc” per afavorir uns interessos privats amb noms i llinatges. No té nom o si en té és massa groller per escriure’l aquí. Pel Partit Popular defensa la proposta de construcció del camp de golf el diputat, imputat pel Cas Cola-Cao, Sr. Josep Juan Cardona.

Gràcies, Sra. Presidenta, senyores diputades, senyors
diputats. En aquest Parlament hem viscut dies de glòria i dies de
vergonya, hem de convenir que aquests dies vivim immersos en
els segons, amb l’espectacle de la dissecció judicial de l’anterior
legislatura.

Dic que en aquest context on s’expliquen a un altre indret
urbanisme a la carta en forma de model territorial, ens arriba
avui una proposta nostàlgica d’aquell temps però que dóna una
passa més: una llei per urbanitzar uns terrenys protegits,
urbanitzar terrenys protegits a través d’una llei singular. No hi
deu haver precedents a cap parlament occidental. On s’és vist
que uns terrenys que el Govern i la comunitat científica
consideren que han de formar part d’un parc natural, d’un parc
natural en majúscules, parlam de S’Albufera de Mallorca, el
Parlament tramiti una llei singular per blindar un camp de golf?
A ningú de vostès, senyores i senyors de la dreta, els sona, ni
que sigui una mica, una mica estrany?

Els proposants són tan conscients que cometen una heretgia
que s’han esbravat en l’exposició de motius. En primer lloc es
volen excusar en decisions d’aquesta legislatura. Confés que jo
mateix havia advertit que si fèiem un precedent com fer un
hospital a Can Misses, alerta que el PP voldria aprofitar per fer
urbanitzacions d’aquest estil. Jo mateix confés que no sabia si
m’estava excedint, si era una espècie de recurs retòric; vet-ho
aquí sense cap escrúpol. El PP compara un hospital, un
equipament públic, amb un camp de golf, com ho podria fer
amb un parc temàtic, amb una urbanització o, jo què sé, amb
una merceria, amb un palauet o amb un xalet per a un milionari.
Aquesta comparació és un escarni i no pot quedar dins una llei
aprovada en aquest parlament. S’ha de ser molt cec o molt cínic
per no veure la diferència entre (…) per protegir o per fer
equipaments amb una llei per construir damunt un parc natural,
d’entrada els efectes reversibles o no, però també per les
conseqüències lucratives que comporten una mesura i altra.
Se’ns ha venut una espècie d’inversió filantròpica, però crec que
hi ha molta diferència quan hi ha un profit de l’interès general
amb un equipament o de tot un sector d’una manera general,
que no amb una llei singular.

Diu la proposició de llei, i ho cit textualment, que “a la finca
de Son Bosc resulta manifestament impossible -manifestament
impossible- l’existència de qualsevol element que requereixi
d’una protecció excepcional”. És manifestament impossible que
hi hagi qualsevol element que justifiqui una protecció
excepcional. Ho diu el PP i vol que ho digui aquest parlament
per llei.
No, i encara més. Segons aquesta proposta de llei si algú
gosa dir el contrari, com que és manifestament impossible, és
gent que mou un debat tendenciós i apriorístic; ho diu la llei! Si
aquesta llei s’aprova, els que no pensen que sigui una bona idea
estan obrint un debat tendenciós i apriorístic. Però la veritat és
que jo no tendré temps d’enumerar totes les persones i entitats,
supòs que tendencioses i apriorístiques, que defensen la
protecció de Son Bosc i els arguments, gens apriorístics, que
han plantejat. S’ha apuntat el TAIB-IMEDEA, el grup de
científics internacional que vetlla per la biodiversitat de
S’Albufera; un informe signat per Nick Riddiford, un expert
mundial en zones humides, considera que els terrenys s’han de
protegir i no fer-hi un golf. No sé si podem acusar els científics
de ser tendenciosos, i això el Partit Popular ja explicarà per què
ho fa, però acusar-los d’apriorístics, quan el que duen tota la
vida són dades empíriques, ja em pareix una contradicció
bastant importants. Els científics no es posen a fer informes
perquè no es facin camps de golf, aquestes acusacions em
pareixen pràcticament infantils. Diu l’informe que després de 15
anys -diu l’informe- 15 anys d’observacions…, no m’estendré en
tots els arguments de què parla, però diu que “els nostres estudis
suggereixen que pot ser el lloc amb major biodiversitat de
Mallorca”, el lloc amb major biodiversitat de Mallorca: les
orquídies, en part afectades pel Pla Orchids al qual s’ha fet
esment, en part només, però també la colònia d’abellarols, les
papallones nocturnes endèmiques, les espècies de dípters no
descrites i que poden ser noves per a la ciència, i destaca també
la importància del falcó marí. Se n’ha fet esment i jo no hi
entraré.

El lloc amb major biodiversitat de Mallorca, i vostès volen
fer dir a aquest parlament que no té res que valgui un gafet, ho
direm oficialment, posarem tres retxes a una llei i desapareix la
biodiversitat: “És manifestament impossible que hi hagi cap
element d’interès…”, etc., etc. Ens ho diu el Sr. Cardona i per
tant ens hem de fiar; ell no sabia què passava a la seva
conselleria però sap perfectament quina és la biodiversitat
d’aquella zona.
En tot cas el testimoni de científics, que vostès volen que el
Parlament qualifiqui de tendenciosos i apriorístics, és llarga.
S’ha dit la responsable del departament d’ecologia terrestre de
l’IMEDEA, per exemple: “Alerta, que la modificació de
l’hàbitat és irreversible a la zona, i les afeccions al parc natural
si es construeix un camp de golf”. No citaré Planta Europa, el
GOB, la Fundació Mundial per a la Protecció de la Natura
ADENA, Westlands International, la Unió Mundial per a la
Conservació de la Natura, la seu Bird Life, un grapat
d’estudiosos i d’universitat europees, sí per tots Richard
Bateman… Tots ells alAleguen la riquesa de l’indret i ens insten
a protegir-lo. Però el PP vol que diguem que són una colla de
tendenciosos apriorístics, UM ens diu que només fan informes
per evitar un camp de golf i perquè són, supòs, de la ciència del
no, i que no hi ha res, cap element que justifiqui una protecció
excepcional. Supòs que el PP, que té ciència infusa o que
s’assessorava amb el cosí de Rajoy, té aquesta informació i no
ens l’ha aportada, no ens l’ha precisada. Només falta que
diguem que agafem una lira i contemplem l’incendi.

Com ha apuntat el conseller, la proposició de llei du uns
arguments tan falsos com les reunions del Palma Arena. Gosa
afirmar, per exemple, que tots els informes sectorials són
favorables, diu que tots els informes sectorials són favorables.
Ho diu i en cita alguns, però n’amaga molts, i de fonamentals.
Per cert, és incorrecte el que s’ha dit de Ramsar i de la Unió
Europea. Amaga, per exemple, i s’ha citat, el del Servei de
Protecció de les espècies de la conselleria; com que s’ha citat on
és l’informe favorable i on insisteix que és el lloc amb més
biodiversitat de Mallorca i de S’Albufera, molt superior a les
zones interiors del parc, diu l’informe de la conselleria, també
voldria només citar una frase: “Aquesta zona forma part de
l’ecosistema natural de S’Albufera de Mallorca”. Ho tenen
claríssim, això no és un camp de golf qualsevol. Després
d’aportar un munt de motius, fa l’informe desfavorable. Tenia
la temptació de presentar aquest informe com a primera prova
de l’acusació, però en tenc tants que no em bastaria un sumari
de 50.000 fulls per anar-los aportant, tots els informes que estan
fora del que afirma taxativament aquesta llei que, si l’aprovam,
sortirà publicada als butlletins.

Ja els dic ara que hi ha autoritats ambientals que ho evitaran.
Evidentment mourem tot allò que calgui per intentar preservar
aquests valors ambientals. Ho farem des de la seguretat jurídica
que emana tant de la Constitució, ja que n’han parlat, com de la
normativa; efectivament totes les autoritats ambientals
internacionals, començant pel Govern espanyol però també de
la Unió Europea, totes les autoritats internacionals a les quals
els nacionalistes reconeixem, naturalment, autoritat en la
matèria mediambiental, i per molts d’anys i per ventura que n’hi
hagi, d’autoritats mundials, per preservar la biodiversitat, i
nosaltres mourem tot el que estigui al nostre abast per evitar
aquest disbarat.
Però la grosseria d’aquesta proposta jo crec que és que no té
límits. Gosa afirmar que la proposta va en pro de la
sostenibilitat. Diu que el camp de golf contribuirà a la
preservació i potenciació dels valors naturals. Això quasi s’ho
haguessin pogut estalviar, Sr. Juan Cardona, perquè amb tota la
gent dient tot el contrari com a mínim estalviar-s’ho, no? De
quins?, jo què sé, de la gespa? Diu fins i tot, no s’ho perdin, que
suposarà noves fonts d’investigació i de treball tècnic i científic,
de treball tècnic i científic!, un camp de golf. Però senyores i
senyors diputats del PP, vostès han vengut aquí per riure’s de la
resta dels mortals, vostès han vengut aquí per riure’s de la resta
dels mortals, amb aquesta llei! Retirin aquesta infàmia i evitinnos
a tots plegats un ridícul monumental.
El que ens cal és preservar la nostra biodiversitat fins al punt
de fer-ne bandera de la promoció turística. Deia el Sr. Cardona
que havíem de fer bandera dels camps de golf, o que fèiem
bandera dels camps de golf; del que feim bandera és d’un país
que estima el seu patrimoni natural, que el posa en valor, que
l’aprecia i que el vol transmetre als seus visitants, i no
transmetre que vendríem els nostres espais protegits per un plat
de golf.

• Actualitat
• Sense comentaris

No record si ja he comentat, al bloc, aquesta dita. Pot ser sí. No és meva. L’autoria és de la Consellera de Comerç, Indústria i Energia, Francesca Vives, del PSM de Mallorca. Sovint, als debats parlamentaris, ha respost, amb molta clarividència, a alguns atacs injustificats del Partit Popular, tot dient entre altres coses: “Tinc molt clar que hi ha vida més enllà de la política…i vostès haurien de maldar de saber-ho”.

Trob que la frase és genial. I un “memento mori” que tots els que estem en política ens hauríem de repetir cada matí al aixecar-nos i al vespre quan ens allitem. Massa vegades la mal anomenada “classe política” trenca els lligams amb la realitat. Immergits en un akelarre de telefonades, discursos, rodes de premsa, mocions, signatures, reunions, etc, arriba sempre un moment perillós en que es pot confondre aquesta voràgine d’activitat amb la vida. Si no es supera aquesta temptació llavors tota la teva tasca, per molta que sigui, esdevé estèril, eixorca, sense futur. Si no es manté el contacte amb la realitat, la política  inevitablement es converteix en un joc alquímic sense fonament.

Sé que passa. He vist moltes vegades com passa. En els casos més extrems aquest trencament dels amarraments que s’han de mantenir amb la vida real porta a actuacions corruptes, a decisions fetes en interès propi, a cessions de la ideologia…

Tinc molt clar que som un mestre d’escola que transitòriament està ocupant un lloc de responsabilitat política. La clau està en assumir aquest caràcter transitori. “No ets diputat, conseller o director general…fas de diputat, conseller o director general”. Si això no es té sempre present, si s’oblida, arriben les confusions, les estratègies per perpetuar-se, la lluita pel càrrec…i l’abandó dels ideals. Esper que no em passi. Tinc permanentment enceses les llums roges per evitar que em passi. Seria el pitjor dels fracassos. Un fracàs polític i personal.

Fa molts anys que estic, d’una manera o l’altra, en política. Gairebé des dels quinze anys. Hi seguiré estant. És important i noble optar pel compromís. Mentre el meu partit em necessiti seré allà on se’m demani ser, però tinc molt clar que, com diu na Xisca Vives, hi ha vida més enllà de política. I una bona vida.

• Actualitat
• Sense comentaris

Fa uns dies vaig llegir a “El País” un article que em va fer reflexionar. Reflectia el meu pensament. Es referia a l’actuació dels estaments reaccionaris de la judicatura en contra del jutge Garzón. Crec interessant reproduir-lo aquí per si algú no el va poder llegir. Esper no vulnerar cap mena de copyright. L’escriu l’actor Juan Diego Botto, fill de pare desaparegut durant la dictadura argentina. Llença veritats com a punys.

LA INVISIBILIDAD DE LAS VÍCTIMAS

La primera persona que va a ser juzgada por los crímenes del franquismo es precisamente la única que ha pretendido investigarlos. Esta paradoja cuestiona la naturaleza de nuestro Estado de derecho y nuestra democracia. La transición nació fruto del siguiente pacto: Estado de derecho sí, pero vamos a hacer un aparte con este genocidio y estos crímenes de lesa humanidad para que sea posible avanzar. Y así se desarrolla nuestra democracia, manteniendo en los aparatos del Estado a quienes habían administrado la dictadura.

Mi generación (nacidos en 1975) siempre pensó que era cuestión de tiempo, que cuando la democracia estuviera asentada llegaría el momento de las víctimas. Lo que ha ocurrido es precisamente lo contrario. Este auto del juez Luciano Varela es el equivalente a la peor de las leyes de punto final. Peor, porque en este país ya nadie pedía sentar en el banquillo a los responsables. Lo único que se pedía era dar amparo a víctimas y familiares.

Preguntémonos con qué autoridad moral se asienta un Estado de derecho que investiga a quien comete un asesinato pero no a quienes cometen 100.000; que investiga la desaparición de una niña pero no la de decenas de miles de personas; que persigue a quien roba un coche pero no a quien organiza un entramado para robar niños. Sobre esa estructura es improbable que alguien llegue a confiar en sus instituciones. La mejor manera de garantizar que ningún grupo ose alzarse de nuevo contra la democracia es demostrar que la justicia será con ellos implacable. Pero a quienes lucharon por la República se les ha premiado con una fosa común con vistas al olvido.

Según las encuestas, la mayoría de los españoles prefiere la democracia a la dictadura franquista, a la que la mayoría considera sangrienta. Ello presupone que cualquier gobierno en estos años de democracia estaba legitimado para enfrentar una tarea que, sin embargo, ninguno acometió.

Se trataba, simplemente, de catalogar esos delitos como lo que son y, más importante aún, ofrecer reparación a las víctimas. Si desde el Estado se cometieron los crímenes -y se hizo además desde las fuerzas del Estado y en nombre del Estado- es éste, sin duda, el que debe asumir buscar, desenterrar y averiguar cómo fueron eliminados sus ciudadanos. La visibilidad de casi 1.000 víctimas del terrorismo etarra es uno de los grandes aciertos de la democracia española; sin embargo, la lacerante invisibilidad de los al menos 113.000 desaparecidos y miles de torturados, encarcelados y exiliados es una de sus más imperdonables deudas.

En cuanto a la Historia, se recurre a menudo al argumento de la equidistancia: “Por ambos bandos se cometieron atrocidades”. Sí, muy probablemente el bando republicano cometiera crímenes de guerra. Todos deberían ser investigados. Ahora bien, eso no puede nunca oscurecer el hecho históricamente nítido de que la contienda tuvo un responsable, un bando que se sublevó contra la democracia y que ello derivó en una guerra. Más aún, no se puede negar que hubo durante la guerra y también en los años posteriores a ella un plan sistemático para acabar con un grupo político o ideológico.

Ampararse en que ambos bandos cometieron atrocidades para igualar a los contendientes sería tanto como afirmar que no se puede juzgar a los nazis porque los aliados también cometieron crímenes. Sin lugar a dudas las cometieron. Es difícil pensar que los bombardeos sobre Dresde no fueran un crimen de guerra. Eso, sin embargo, no ampara ni una sola de las atrocidades cometidas por los nazis.

Para sostener que hubo prevaricación, el juez Varela señala que la Ley de Amnistía impide juzgar los crímenes del franquismo. Pues bien, aclaremos que la propia Comisión de Derechos Humanos de Naciones Unidas pide la nulidad de dicha ley, porque los delitos de lesa humanidad y genocidio no pueden estar sujetos a leyes de amnistía. Son delitos considerados tan graves que no se permite a los políticos el derecho de amnistiarse ni arrebatar a las víctimas el derecho a obtener justicia. Por otra parte, esa interpretación que coloca la Ley de Amnistía por encima del amparo a las víctimas es contradictoria con los artículos 10.2 y 96.1 de la Constitución, en vinculación con varios tratados y convenciones internacionales suscritos por España.

Varela indica, además, que los delitos han prescrito, pero eso solo sería posible si se observa cada caso individualmente, es decir, si se niega la existencia de crímenes masivos y por ende, la intencionalidad del franquismo de cometerlos, dado que los crímenes de genocidio y lesa humanidad no prescriben.

Varela señala también que Garzón ha incumplido la Ley de la Memoria Histórica al usurpar tareas que corresponden a la administración, lo cual es falso, porque dicha ley señala en su disposición adicional segunda que las previsiones contenidas en la misma son compatibles con el ejercicio de las acciones establecidas en las leyes o tratados y convenios internacionales suscritos por España.

Cuando la justicia da cobertura a una dictadura a costa de negar auxilio a sus víctimas, cuando se actúa de espaldas a la voluntad de la mayoría, ¿qué Estado de derecho es éste? ¿Qué democracia es ésta?.

• Actualitat
• 4 comentaris